Alemanya i les claus de la recuperació

És reconfortant i esperançador comprovar com el cor europeu a la pròspera i industrial Baden-Württemberg (Stuttgart) lidera unes encertades polítiques econòmiques que, més enllà de la molt visible prosperitat i progrés aconseguits, marca el camí per superar la crisi. El primer que crida l’atenció és que el nivell d’atur es pot considerar nul (atur friccional inferior al 5%). A Alemanya, el líder natural d’Europa, tothom qui vol treballar ho pot fer. I és que el país germànic, després de patir un alarmant atur de l’11% el 2005 (Espanya té el 24%!) va fer correctament els deures, liberalitzant el mercat de treball.
Amb la introducció de les reformes Hartz es completa la descentralització de la negociació col·lectiva, en el sentit de permetre més llibertat de negociació de les condicions laborals entre empresari i treballador, aprofundint també en la moderació salarial. La reducció selectiva d’impostos i contribucions socials augmenta la demanda de treball, alhora que es millora l’eficàcia dels serveis del sistema públic d’ocupació i es redueixen els incentius dels subsidis d’atur a allargar innecessàriament la tornada al mercat laboral. Els serveis públics van passar d’oferir els tradicionals cursos de formació, ineficaços per a reincorporar-se en el mercat, o projectes d’ocupació pública molt costosos pel conjunt de la societat, a centrar tots els esforços en la reinserció laboral com a única i absoluta prioritat. Aquesta liberalització, acompanyada de la reforma integral de les polítiques d’ocupació tant actives com passives, ha reduït vertiginosament el nivell estructural i cíclic de l’atur.
Els alemanys no entenen la manca de voluntat política a Espanya per fer el mateix. No entenen que una societat normal pugui presentar els nostres nivells d’atur. El treball no només genera creixement i ingressos públics a l’Estat, sinó que també contribueix a l’autorealització personal i a la disminució dels índexs de robatoris, criminalitat i pobresa. Apart d’ostensiblement més nets, els carrers d’Alemanya són molt segurs. Els teutons, al conèixer que la taxa d’atur juvenil espanyol supera el 50%, una quarta part del total de l’eurozona, et pregunten immediatament sobre el nivell d’inseguretat ciutadana i de robatoris al carrer. Tanta ociositat forçosa reforça la imatge del Lazarillo de Tormes, un trapella que es dedica a robar i enganyar un cec, com l’estereotip social d’Espanya.
Després de la II Guerra Mundial, Ludwig Erhard va ser l’artífex del miracle econòmic alemany (Wirtschaftwunder) amb la supressió dels controls de preus i la reforma monetària i fiscal. Va permetre, malgrat l’oposició de les potències ocupants, que els preus es fixessin lliurement segons les forces de l’oferta i la demanda. Va substituir la vella moneda, el Reichsmark, per una de nova, el Deutschemark, reduint l’oferta monetària un 97% i estabilitzant-la. També va reduir ostensiblement els impostos. D’una taxa impositiva del 85% (!) per una renda mitjana, es va passar a un moderat 18%. La despesa pública també es va racionalitzar i disminuir.
Avui, Alemanya es troba en disposició de liderar la superació de la crisi si la UE aplica les mateixes receptes de liberalització econòmica, control monetari, moderació dels impostos i reducció de la despesa pública. Aquest és el camí cap a la prosperitat i el creixement, amb més llibertat i justícia social. Si, pel contrari, es continuen posant obstacles a la lliure competència, tot garantint els privilegis de l’oligarquia extractiva que prospera amb les seves relacions de connivència amb la política, es continua amb les polítiques monetàries expansives del Banc Central, i les confiscatòries i draconianes polítiques fiscals, acompanyades de descontrol en la despesa pública i explosió del deute públic, Europa caurà en la misèria i perdrà, potser per sempre, el paper hegemònic que va tenir durant el segle XIX. El que està en joc és massa valuós com per equivocar el camí a seguir. Europa pot tornar a renéixer de les cendres. Les solucions es troben al seu abast. Les claus de la desfeta, però, també.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.