L’activitat comercial és més antiga que l’activitat agrícola. En el continent europeu hi ha indicis de comerç entre punts allunyats des de l’època paleolítica, fa 30.000 anys. Les condicions climàtiques varien molt d’un lloc a un altre. També ho fan les dotacions de recursos naturals, mà d’obra, capital i tecnologia. Aquestes diferències faciliten l’especialització en la producció d’aquells béns pels quals s’està comparativament millor dotat, de manera que es puguin obtenir a un cost més baix. Cada país té interès a exportar tot producte obtingut a un cost més baix que a l’estranger. I a l’inrevés, li convé importar qualsevol producte quan aquest sigui més barat a l’estranger. Mentre Espanya necessita el petroli de l’Aràbia Saudita, el país àrab importa mercuri de les mines d’Almadén. I mentre el Penedès exporta cava al centre d’Europa, Catalunya compra maquinària i tecnologia alemanya.
El comerç promou la prosperitat i la convivència pacífica dels pobles. Com deia Montesquieu, “els costums són dolços allà on hi ha comerç”. I a l’inrevés, les traves i l’hostilitat al lliure comerç poden derivar en perilloses conflagracions bèl·liques. El comerç és un procés d’intercanvi natural que augmenta les possibilitats de producció, incrementa l’ocupació i promou una major eficiència dels factors productius. El comerç incrementa també la sana competència, debilitant els monopolis o oligopolis governamentals que perjudiquen els consumidors. Els economistes Sachs i Warner, de la Universitat de Harvard, han elaborat un estudi sobre els efectes del comerç, demostrant que els països amb polítiques lliurecanvistes tenen un creixement entre 3 i 6 vegades superior al dels Estats proteccionistes. En un altre estudi dels economistes Frankel i Romer es sosté que si un país amplia els seus intercanvis comercials en el 10% del PIB, la renda per càpita augmenta entre el 5 i el 20%. Aplicat a un país com Nigèria, això significa treure de la pobresa 25 milions dels seus habitants. En general, quan un país ha impulsat el lliure comerç i un altre s’ha abstingut de fer-ho, el primer creix més que el segon: el Vietnam i Birmània, Costa Rica i Hondures, Uganda i Kènia, Xile i Bolívia.
Les economies poden créixer més ràpid si aprofiten la prosperitat i tecnologia d’altres països. Anglaterra va trigar 58 anys a duplicar el seu nivell de riquesa el 1760, el Japó va tardar només 34 anys a duplicar la seva riquesa el 1880 i Corea del Sud únicament 11 anys per fer el mateix el 1980. La llei de l’avantatge comparatiu de l’economista clàssic anglès David Ricardo demostra que cada país obté beneficis de l’especialització, i posterior intercanvi, en la producció en la qual és relativament més eficient. Aquest principi econòmic, que no és evident per si mateix, és un dels pocs principis en el que la majoria d’economistes i acadèmics hi estarien d’acord. I és un consens que cal reforçar i portar a la pràctica. Es va fer molt bé durant el segle XIX, el segle d’or de la civilització occidental; es va trencar completament durant bona part del segle XX, amb la barbàrie destructora de les dues guerres mundials; i es va tornar a fer força bé en la postguerra més primerenca.
Les hostilitats comercials, però, han tornat a aparèixer. El trencament de l’últim vincle monetari amb l’or, l’agost del 1971, i l’adopció generalitzada de tipus de canvi flexibles suposa el retorn a les polítiques oportunistes de devaluació i empobriment del veí. La cursa per veure qui devalua més la seva moneda no contribueix a un entorn estable ni fomenta el comerç. Recentment, l’OCDE ha alertat del refredament del comerç mundial i dels seus efectes recessius. En aquest context, els governs dels EUA i de la UE estan negociant un tractat de lliure comerç traduït com Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (TTIP). Es preveu que l’acord es formalitzi a finals d’aquest 2015. En principi, el foment del comerç és positiu. De seguida, però, hom s’adona que darrera la noble façana de l’intercanvi comercial s’hi amaguen els interessos foscos i sòrdids dels governs i de les grans empreses, que incrementarien el seu poder i rebaixarien els nivells de protecció social i mediambiental. Sota el paraigües protector del comerç, es mouen els interessos inconfessables dels lobbies que parasiten l’Estat. El tractat busca un acord intergovernamental sobre la munió de normes i regulacions administratives que tenallen el comerç, incloent els aliments transgènics i la regulació del sector financer. El TTIP podria significar l’entrada a Europa d’aliments contaminats per transgènics no autoritzats i considerats il·legals actualment. I a això li diuen tractat de lliure comerç?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)