Som ben animals

Fa mesos que el Govern de la Generalitat fa bullir l’olla reclamant al Govern Espanyol un nou pacte fiscal en la línia del concert econòmic, un acord que estableixi un règim fiscal propi i diferenciat per a Catalunya similar al que ja existeix a altres territoris de l’Estat Espanyol, com ara les Illes Canàries, el País Basc, Navarra i les ciutats de Ceuta i Melilla, territoris que sí gaudeixen d’un estatut fiscal diferencial d’ençà la Constitució de 1978.
Malgrat el ressò mediàtic que acompanya la sol•licitud catalana, la proposta del concert econòmic per a Catalunya no és pas nova. L’any 1898 l’Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre ja van organitzar una campanya per a promoure un estatut fiscal diferenciat per al Catalunya. El resultat és prou conegut: no se’n van sortir.
114 anys després el Govern de la Generalitat ho vol tornar a provar. A favor de la posició catalana hi juguen les dades irrefutables de les balances fiscals que reflecteixen un dèficit dolós per a Catalunya o el suport del Parlament Europeu, que recentment va votar a favor del federalisme fiscal a diverses regions d’Europa. En contra però hi trobem el posicionament del Govern Espanyol que tracta les reclamacions catalanes d’insolidàries, injustificades i sense fonament suficient per a ésser ateses, i que té la clau del procés car tota modificació del règim fiscal s’hauria d’aprovar a les Corts Espanyoles a on el Partit Popular hi governa amb majoria. D’entrada doncs, cercar un espai d’entesa entre uns i altres sembla prou complicat.
Com que sóc optimista de mena vull imaginar que, tot i la posició de feblesa del Govern Català vers l’Espanyol, s’acabarà constituint una taula negociadora per a resoldre l’atzucac del finançament. Si això es produeix, uns i altres hi enviaran els seus emissaris i s’iniciarà un procés negociador. Arribat el cas doncs, seria desitjable que el negociadors de la part catalana sàpiguen dominar el mico que porten dins, qui ho sap, potser aquesta sigui una de les claus de l’èxit o el fracàs de la negociació.
I doncs, un mico pot ser la clau del nou pacte fiscal a Catalunya?
Poc o molt tots coneixem la teoria de l’evolució de la nostra espècie, però ens hem aturat mai a pensar quina proporció dels nostres ancestres resta encara latent en les nostres reaccions i el nostre comportament? És possible que la influencia del comportament animal sigui ben present en nosaltres i que condicioni les nostres actuacions?
Revisem breument els orígens dels éssers humans. A finals del Miocènic van aparèixer els primers primats (±35 milions d’anys), aquests evolucionaren al llarg del Pliocènic (±11 milions d’anys) fins l’aparició dels homínids (±4 milions d’anys), ancestres dels primers vestigis de la nostra espècie, els Homo Sapiens, que vam aparèixer a la Terra fa ±35.000 anys.
Si comprem aquest període (des del començament del Pliocènic fins a l’actualitat) amb un dia sencer -24 hores- el resultat proporcional seria més o menys el següent:
– Des de les 00:00h fins les 17:58h – Miocènic. Aparició primers primats
– Des de les 17:58h fins les 22:45h – Pliocènic. Evolució dels primats
– Des de les 22:45h fins les 23:58h – Aparició dels primers homínids (Australopitecus)
– Des de les 23:58h fins les 24:00h – Aparició de l’Homo Sapiens
És a dir, que el 99,9% del temps transcorregut des de que aparegué el primer avantpassat dels éssers humans fins el dia d’avui hem sigut micos o homes-mico, i només portem un 0,1% del temps (2 minuts) des de l’aparició de l’Homo Sàpiens més primitiu que es coneix fins als nostres dies. A la vista dels resultats, hi ha algú que dubti sobre la influència dels micos en el nostre comportament i les nostres reaccions?
Si acceptem aquest raonament sembla evident que dins nostre hi rau encara una proporció molt elevada de comportament animal que, si bé fa certa gràcia, a la taula de negociació ens pot perjudicar fins a fer-nos allunyar del nostre objectiu. És fonamental doncs conèixer i controlar el mico per assolir els nostres objectius.
En un procés negociador el mico pot ser aquell que ens faci actuar amb suficiència i orgull, o aquell altre que ens impedeixi reflexionar i actuar amb certa fredor, o aquell que pretengui imposar el seu credo per la força. El control del mico és essencial, ens atorga una avantatge competitiva vers els altres car ens permet actuar en base a la raó, facilita la nostra atenció vers els altres i l’entorn, ens permet escoltar activament i impedeix que ens allunyem dels nostres objectius. La instrucció doncs és clara: quan negociem haurem de procurar tenir el nostre mico ben tancat a la gàbia.
Vist així, i tornant al context del concert econòmic per a Catalunya, quan arribi el moment d’asseure’s a la taula de negociacions amb el Govern Espanyol, seria desitjable que els emissaris que designi el President Mas tinguin un bon coneixement del seu mico i el sàpiguen controlar. Qui ho sap, potser un primat acabi essent una de les claus del nou model de finançament que Catalunya reclama, que tant mereix i necessita.

Jordi Soldevila – Professor col•laborador del postgrau de comptabilitat i finances FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.