S’ha superat la crisi?

Mentre que en l’escenari polític nacional es succeeixen els moviments i contramoviments d’altíssim voltatge que condueixen al proper referèndum de secessió de l’1 d’octubre, en l’escenari internacional es sol donar per fet la superació de la crisi financera que es va desencadenar fa exactament 9 anys. Concretament, el 14 de setembre de 2008 feia fallida el banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers i això marcava oficialment l’inici de la gran recessió. Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres dates en què punxava la monstruosa bombolla creada pels excessos monetaris i financers. Quasi una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat. Per decretar la liquidació de la gran recessió no es fixen en el número d’ocupats, ja que els 20,5 milions de treballadors existents a Espanya el 2008 no es recuperaran fins més enllà del 2022, sempre considerant que es mantingui la creació d’ocupació i el creixement en xifres del 3% anual. No es fixen, naturalment, en el creixement perdut i que s’ha deixat de tenir en aquesta dècada. La quantitat de somnis frustrats, empreses que no han nascut, llocs de treball que no s’han creat i salaris que no s’han cobrat són senzillament irrecuperables. El principal argument utilitzat és que sí s’ha recuperat el nivell de PIB preexistent el setembre de 2008. Cert? Doncs no.

El PIB mesura el valor monetari dels béns i serveis finals produïts durant un determinat període de temps. La forma més senzilla i directa de mesurar aquest valor és a través dels preus de mercat, això és, el que els compradors han estat disposats a pagar a canvi d’aquesta producció. Ara bé, utilitzar els preus de mercat comporta dos inconvenients. El primer és que no disposem de preus de mercat per a tots els béns i serveis finals. Destacadament, això afecta els béns fabricats i tots els serveis proveïts per les administracions públiques. El segon, que els preus de mercat estan influïts pels impostos indirectes i les subvencions governamentals. Aquesta problemàtica afecta tres components del PIB: el valor afegit brut de les activitats immobiliàries, el valor afegit brut de l’administració pública (sanitat, educació…) i els impostos nets sobre la producció. El primer fa referència a l’estimació del càlcul de l’autolloguer dels propietaris de vivendes. Quan un llogueter paga una renda al propietari del pis, aquesta quantitat monetària forma part del PIB. En el cas d’un propietari que visqui a casa seva, l’Estat estima el “lloguer” que li correspon i ho incorpora al PIB total. Notem, per tant, que la compravenda d’un immoble suma en el PIB i que l’autolloguer, estimat subjectivament, també. Pel que fa als serveis públics prestats per l’administració o per entitats privades a càrrec de l’administració pública, la seva valoració es fa a cost de producció. Això vol dir que com més dotació pressupostària tinguin, més augmenta el PIB. Encara que alguns serveis siguin disfuncionals o improductius, el PIB incrementa automàticament amb la despesa pública. Gràcies a Keynes, que un ajuntament contracti una empresa per obrir els carrers i tornar-los a tancar es considera una activitat productiva que forma part del PIB. Finalment, els impostos nets sobre la producció, això és, nets de subvencions, són els impostos indirectes que graven el cost de producció dels béns i serveis finals. Quan l’IVA augmenta, per tant, el PIB també ho fa. La quantificació d’aquests increments ficticis del PIB, del 2008 al 2017, és la següent: els autolloguers augmenten en 4.430 milions, els costos de la sanitat i l’educació incrementen en 3.879 milions i els impostos nets ho fan en 4.568 milions. En total, un increment de 12.877 milions. En canvi, el valor afegit d’algunes activitats privades competitives ha disminuït. Per tant, tot plegat es redueix a un exercici de cuinar adequadament les dades per aconseguir el resultat que es desitja. ¿O no recorden quan, a la tardor del 2014, el PIB es va incrementar en més de 26.000 milions per l’estimació monetària de la prostitució i el tràfic de drogues? Considerant l’activitat privada, no és cert que s’hagi superat la crisi i calen encara més de dos anys per recuperar la producció agregada prèvia al 2008.

Altres motius de preocupació que amenacen el futur són l’excés i descontrol del deute públic (aquest s’ha de retornar amb interessos) i les conseqüències de l’expansió monetària o quantitative easing realitzada de manera conjunta i coordinada pels principals Bancs Centrals. Recordem que el programa de compra de deute públic del BCE, iniciat el març del 2015, supera els 2 bilions d’euros i que ha duplicat el balanç del banc emissor. Ha servit per narcotitzar l’economia i proveir finançament il·limitat a l’Estat a cost zero. Però tot arriba a la seva fi en aquesta vida, i Mario Draghi haurà de començar a retirar els estímuls monetaris a partir del proper mes d’octubre. L’increment del tipus d’interès (no oblidem que el 0% és una aberració econòmica sense precedents històrics) i la previsible revalorització de l’euro normalitzaran la situació, a costa d’empitjorar el superàvit exterior, i posaran al descobert els defectes reals que es tenien per virtuts enganyoses i imaginàries. També l’encariment del petroli, en una Espanya i Europa molt importadores de cru, restarà capacitat competitiva. La responsabilitat dels nostres destins, al final, recau sobre la productivitat del treball ben fet. Aquest és sempre un poderós avantatge competitiu. I la manipulació de les xifres del PIB o els estímuls fiscals i monetaris no el poden substituir.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *