Riquesa i pobresa creixents


Aquesta setmana s’ha publicat l’Informe sobre la riquesa mundial de 2019, elaborat per Credit Suisse. La suma del patrimoni global dels milionaris de tot el món ha arribat als 360 bilions de dòlars (20 vegades el PIB total dels Estats Units) i el nombre de persones que tenen almenys un milió de dòlars (equivalent a 897.000 euros) és de 47 milions arreu del planeta. En termes mitjans, la riquesa per persona s’enfila als 71.000 dòlars. I què entenem per riquesa? Quan el banc suís parla de riquesa s’està referint al patrimoni, això és, al conjunt d’actius reals i financers amb valor de mercat que posseeix una persona després de deduir els seus deutes. És a dir, bàsicament la suma d’immobles i actius financers, com accions i obligacions, menys préstecs bancaris i deutes amb Hisenda o la Seguretat Social. Es deixa fora, per tant, l’anomenat capital humà (la formació que incrementa les capacitats productives de les persones) i les prestacions que els ciutadans tenen dret a rebre de l’Estat (educació, sanitat o pensions públiques).

Així definida, la riquesa té un component relacionat amb l’edat. Una persona jove que s’endeuta per estudiar té un patrimoni negatiu, però qui acaba de pagar la hipoteca als 80 anys el té positiu. En segon lloc, la riquesa té també un component geogràfic. El país que destaca més en gairebé tots els rànquings són els Estats Units. Són nord-americans el 40% dels milionaris del món i també 4 de cada 10 de l’1% dels més rics del planeta ho són. Al costat dels EUA, hi destaca la Xina. El país oriental concentra el 10% dels milionaris del món i és un dels que ha crescut més ràpid. El país liderat per Xi Jinping ha superat el Japó i també Alemanya i el Regne Unit. En general, la riquesa ha augmentat més en els països emergents que als desenvolupats. Entre l’any 2000 i 2015, la riquesa neta per adult ha crescut un 71% a Amèrica del Nord i un 109% a Europa; en canvi, s’ha expandit un 191% a l’Índia i un 198% a la Xina. L’any 2000, el nord-americà mitjà era 82 vegades més ric que l’africà mitjà i 30 vegades més ric que el xinès mitjà; el 2015, en canvi, només 52 vegades més ric que l’africà i 17 vegades més ric que el xinès.

En tercer lloc, cal també destacar que la riquesa té un clar biaix financer. La major part de la riquesa dels milionaris es troba concentrada en forma d’actius financers, especialment en accions. Per tant, el gruix de la riquesa depèn de ser copropietari d’empreses productives. Com més empreses hi hagi i més productives siguin, més gran serà la riquesa de la qual podran apropiar-se els ciutadans. Davant la creixent importància del capital enfront del treball en la riquesa d’un país, caldria fer extensible la propietat del capital al màxim nombre possible de ciutadans. En un tipus de capitalisme que podríem anomenar popular, s’hauria de promoure la presència dels treballadors en l’accionariat de les empreses. L’accés popular al capital es podria finançar amb incentius fiscals als petits inversors o amb ajuts socials finançats amb l’impost sobre el patrimoni.

L’informe de Credit Suisse identifica un preocupant creixement de la desigualtat de la riquesa. Mentre que el 50% de la població més pobra del planeta té menys de l’1% del patrimoni global, l’1% de persones més riques acapara el 44% de la riquesa mundial. La gravetat d’unes xifres tan desiguals es podria veure atenuada o agreujada amb l’existència o no de mobilitat social. Volem dir que una cosa és que les grans fortunes siguin producte de l’esforç empresarial en entorns competitius, fent-se i desfent-se amb rapidesa en funció de com satisfacin les necessitats dels clients, i una altra ben diferent és que s’aconsegueixin per mitjans no meritocràtics o directament corruptes, vinculats a l’enxufisme, perpetuant-se de generació en generació mitjançant l’herència i l’intercanvi de favors entre els membres de la classe dirigent.

Pel que fa a Espanya, ocupa un destacat 10è lloc en el rànquing del nombre de milionaris per país. Un 2% de tots els milionaris del món es troba aquí, sense cap correspondència amb les xifres del ciutadà mitjà. En total són 979.000 els afortunats espanyols, enfront dels 945.000 de l’any anterior i els 172.000 del 2010. El nombre de milionaris s’ha multiplicat per cinc en els últims nou anys. Per cert, si mirem les dades d’Hisenda els números no quadren, perquè les liquidacions de l’impost per patrimoni són molt inferiors al nombre real de superrics. Per tant, el principi bàsic de tributació per capacitat econòmica s’incompleix flagrantment. Mentre la crisi colpeja la majoria de la població, una minoria de superrics incrementa la seva riquesa. Alhora que els nivells de pobresa a Espanya són els setens més alts d’Europa i a Catalunya la taxa de risc de pobresa supera el 25% de la població, un milió d’espanyols gaudeixen del regne de Midas amb patrimonis milionaris. I en termes de renda, mentre que els treballadors perden poder adquisitiu, el sou del primer directiu de l’Íbex-35 és de mitjana 123 vegades superior al de l’empleat mitjà.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

One Reply to “Riquesa i pobresa creixents”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.