Rescat a la Banca, rescat de País, rescat…

L’anunci d’una línia de crèdit en condicions preferents que ha acordat l’estat amb la Unió Europea, és a dir el rescat de la banca, és fins a la data, el darrer capítol d’un procés que dura ja més de tres anys. Aquest ha estat un procés complex, però amb importants errades de funcionament i plantejament, al meu entendre. Em centraré en dues, la primera la manera de plantejar la reforma i la segona com a exemple recent.
Primer: mesures reguladores encaminades a la concentració per guanyar volum i gaudir d’optimització de recursos, que s’han plantejat de manera que deixava opcions interessants per les entitats, però ineficients pels objectius buscats:
• Plantejar l’opció de fusió/absorció total o fusió freda, els sistemes de protecció d’actius. Deixar la porta oberta a una fusió parcial de les entitats i per tant mantenint diferents presidents, directors generals, directors comercials, etc…. tants com entitats financeres participin de la fusió. El fet de disposar de les dues opcions, podia induir a algunes entitats i les persones que dirigien els procediments de fusió a buscar una opció clarament més ineficient com és la de les fusions fredes. Això és així perquè les fusions com a tal no es donen, de fet a la curta o la llarga acaba sent una absorció per part d’algun dels participants. I del resultat d’aquestes unions només hi haurà lloc per un Director General, etc….. Per tant primer condicionant, els interessos personals dels qui havien de gestionar aquestes fusions podien ser contraris als interessos de les entitats que ells havien de dirigir.
• Tanmateix, s’ha demanat i exigit a les entitats que complissin uns determinats nivells de recursos bàsics, però definint períodes diferents per complir-ho en el cas de fusionar-se. Un cop més, l’alternativa està viciada perquè s’incentiva a la fusió com un camí per disposar de més termini per complir els requisits enfront d’escollir aquesta opció perquè pugui ser la més bona des de la perspectiva econòmica.
Segon: la manca de control del supervisor, molt comentada ja en molts mitjans. Un exemple que no és l’únic. A primers de 2011 hi va haver una nova reforma del sistema financer. A tall d’exemple Bankia va presentar el primer trimestre uns guanys de 35 milions, a finals del segon trimestre guanys per 205 milions, la xifra arriba a finals del tercer trimestre a 295 milions i acaba amb prop de 3.000 milions de pèrdues. En aquest període els dubtes en l’estranger sobre la realitat del sistema financer espanyol ja eren ben palesos, però el regulador no aconseguia que la realitat aflorés fins que era inevitable.
Com a conseqüència de tot això i la desconfiança en la banca espanyola, les entitats estrangeres no han mostrat cap interès en adquirir entitats estatals, fet prou significatiu, i això contrasta amb el fet que en aquests períodes de crisi BBVA i Santander si que han aprofitar per prendre posició en entitats financeres a diferents estats europeus i dels Estats Units i Àsia.
La pregunta final i alhora el que hom espera, és saber si el “rescat” a la banca, servirà per poder activar el crèdit?. Hi ha diversos factors que fan pensar que a curt termini això no repercutirà de manera rellevant amb una millora en la facilitat de crèdit, ni en la seva quantia. Aquest raonament al meu entendre és pels següents motius:
Primer: En els darrers mesos, el BCE ha realitzat subhastes de líquid per valor de 1 bilió d’euros i s’estima que el sistema financer espanyol n’ha captat més de 200.000 milions, de manera que el que rebrà mitjançant la línia de crèdit (rescat) serà d’aproximadament la meitat. En aquest període, els 200.000 milions no han permès millorar l’accés al crèdit, per tant no sembla que un xifra que és la meitat pugui ajudar de manera prou significativament. Això no vol dir que si no s’hagués produït la situació hauria estat pitjor.
Segon: Si les perspectives de finançar-se en els mercats (ara gairebé tancats) no milloren, les entitats reserven part d’aquests diners per garantir cobrir els seus propis venciments.
Tercer: Les entitats segueixen optant i són els principals finançadors de l’estat, que amb una previsió oficial de dèficit de prop del 6% seguirà necessitant finançament i els bancs financen l’estat amb diners que obtenen al 1% del BCE. En les darreres subhastes de deute l’estat ha pagat més i ha col•locat les quantitats més o menys desitjades, però el pes d’inversors estrangers en les adquisicions ha baixat.
Quart: Entre desembre i febrer en les subhastes de líquid del BCE els bancs espanyols han captat 200.000 milions d’euros. El resultat ha estat que en el primer trimestre de 2012 excepte Banc Sabadell i Bankinter, totes les entitats han reduït el volum de finançament.
Cinquè: Santander, BBVA, Popular, Sabadell i Caixabank, han anunciat que no els calen diners del rescat. Són totes les grans entitats llevat de Bankia, i si han comunicat que no requeriran de fons i a més durant l’any totes excepte el Sabadell han reduït els crèdits, poca millora en el crèdit en podem esperar.
Sisè: Si com sembla confirmar-se l’estat rep els diners al 3%-3,5% i cobra a les entitats beneficiaries el 8,5%, aquest crèdit arribarà al mercat a un cost molt elevat per empreses i famílies.
Setè: Les entitats financeres segueixen refinançant moltes operacions, fet necessari per evitar en la mesura del possible augments de morositat i permetre estructurar el deute de les empreses de manera que aquest sigui recuperable tot i alleugerint la càrrega i donant més temps per la devolució. Aquest fet, necessari i molt important en molts casos no allibera recursos per finançar noves operacions.
Vuitè: En els darrers mesos s’ha realitzat un esforç en matèria de provisions perquè així ho ha requerit el ministeri d’economia i el Banc d’Espanya. Aquestes serveixen per reflectir millor el valor dels actius immobiliaris adjudicats o finançats. Però això és una anotació comptable que té les seves implicacions, d’una banda perjudica el resultat i alhora això redueix els fons propis de l’entitat. Però l’altre implicació és que un cop aquest actiu es ven, l’entitat pot fins i tot recuperar part de la pèrdua anotada en la provisió, però això no implica forçosament alliberar fons. Veiem un exemple per il•lustrar això: un banc s’adjudica un pis que tenia una hipoteca de 100.000€ i un cop valorat es determina que el seu valor és de 70.000 €. Aleshores el banc anota una provisió (pèrdua) per 30.000€. Ara aquest pis ja està valorat en llibres per 70.000€. Aconsegueix vendre el pis per 80.000€, per tant com que el té valorat en 70.000€, aleshores el banc s’anota un guany de 10.000€ i en el conjunt de l’operació la pèrdua queda en 20.000 € (s’havia anotat una provisió de 30.000€ però quan el ven guanya 10.000€, per tant una pèrdua neta de 20.000€). Com hem comentat aquest pis tenia una hipoteca de 100.000 € i el client que l’ha adquirit s’ha quedat 80.000€ d’hipoteca, els 20.000€ que manquen se n’ha de fer càrrec el banc. De manera que el banc pot anotar-se a futur resultats positius per actius adjudicats que ja han anotat gran part de la pèrdua, però això alliberarà pocs recursos per nous projectes de la cartera immobiliària.
Per concloure, podem dir que és un fet important i un pas endavant perquè malgrat l’exposat és una manera de començar a avançar, però que les conseqüències i els efectes en la economia real seran lents.

Ricard Lozano – Professor Estudis d’Empresa de la Fundació Universitària del Bages.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.