L’estabilitat present d’una societat i el seu progrés depenen de la classe mitjana. El petit comerciant de la cantonada, la veïna que és autònoma i s’aixeca ben d’hora cada matí, el treballador assalariat de la fàbrica que es planteja la deslocalització a Portugal… Les classes mitjanes en sentit ampli, des de la mitjana-baixa fins la mitjana-alta, són el motor de la història. Del seu dinamisme present en depèn un millor demà. Per això el seu debilitament actual és un senyal preocupant. La tendència del segle XXI és que el grup de població espanyola amb rendes mitjanes ha anat perdent pes sobre el conjunt. Igualment, la classe mitjana a Espanya és proporcionalment menor a la dels països europeus de més ingressos. Els joves ho tenen molt difícil per trobar una feina estable amb un salari digne. L’entrada en el mercat laboral s’allarga, l’emancipació es fa més difícil, la natalitat es desploma, l’accés a un habitatge propi esdevé un somni impossible, i garantir les pensions futures una utopia. L’eutanàsia de l’esperança, la frustració permanent i la impossibilitat de convertir en realitat els projectes vitals conformen la realitat quotidiana de massa persones. I quan un país expulsa individus de les capes mitjanes i nega el futur dels joves, no només augmenta la desigualtat i la conflictivitat social, sinó que entra en una espiral autodestructiva.
La gran desigualtat a Espanya, no corregida ni amb impostos ni subsidis socials, es forja en les recessions i es consolida en les expansions. El percentatge de població espanyola amb rendes baixes supera el de Dinamarca, Suècia, Alemanya, França i Itàlia. I el percentatge de població amb rendes elevades… també. Per tant, proporcionalment a Espanya hi ha més pobres i més rics que els països de referència. Polarització i desigualtat és un binomi molt perillós. L’origen de la pobresa és la manca o la pèrdua del treball durant la crisi, no compensada suficientment amb la reactivació posterior de l’activitat econòmica. La gran recessió del 2008 va augmentar la desigualtat i disminuir el percentatge de rendes mitjanes sobre el total de la població. Ara, la crisi derivada de la covid-19 està cronificant la pobresa. De fet, Espanya és el país de la UE on més han augmentat les diferències entre les rendes més altes i les més baixes segons es desprèn del darrer estudi de l’Observatori Social de la Caixa. La meitat de la renda de les llars més pobres prové de prestacions socials, però són les rendes del treball assalariat les més importants a nivell global. Les rendes del capital augmenten directament amb els ingressos totals de la llar. Així, el 20% més ric acapara més del 43% de les rendes del treball assalariat i més del 50% de les rendes de capital. Espanya només ha conegut l’increment de les rendes mitjanes, especialment les mitjanes-baixes, des de l’adveniment de la democràcia fins l’inici dels anys 1990. Actualment, l’accés a les rendes mitjanes és més difícil a Espanya en comparació amb altres països, al ser una població més envellida, amb un menor nivell educatiu, i que ha de treballar en feines poc productives de baixa qualificació i mal remunerades.
Durant els darrers quinze anys s’ha duplicat el percentatge de nois i noies que viuen en una llar on cap dels membres actius està treballant. És un senyal alarmant. Com més llarga sigui la durada de l’atur i més severa la pobresa, més difícil resulta sortir-ne. Si aquestes dificultats persisteixen, es condemnarà els joves a la marginalitat i la dependència indefinida. Així no s’aixeca un país. A més, resulta un terreny molt adobat a les promeses fàcils de rendes bàsiques universals per a tothom, que enquistarien permanentment aquesta situació. No sortirem d’aquest pou subsidiant la pobresa, sinó generant riquesa. I per generar riquesa s’ha de poder treballar. El dret bàsic al treball i la lliure elecció de professió ha de ser una realitat i no només una quimera jurídica tantes vegades repetida i mai realitzada. La pandèmia ha provocat un ràpid augment de les llars sense ingressos, quan el seu nombre seguia sent més alt que abans de la crisi del 2008. S’ha de poder garantir l’accés al treball, propi i aliè, per sortir d’aquest atzucac.
Per això hi ha una mesura que podria tenir un impacte directe en els nivells d’ocupació, tant d’autònoms com de treballadors per compte aliena: la reducció de les cotitzacions socials. En el règim general, el percentatge pot arribar a superar el 40% de la base. Són molts diners que deixa de percebre el treballador i que encareixen la contractació. Els efectes immediats són la disminució del salari net i l’atur estructural. En el règim d’autònoms, la gran majoria paga ara la quota mínima de 294 euros mensuals. Una possible proposta que es podria experimentar en un termini acotat, com l’any 2022, en un territori concret com el de Catalunya, amb tradició d’emprenedoria i laboriositat, és la següent. Es tracta de suspendre temporalment les quotes a la Seguretat Social i veure l’impacte que això té en la creació de treball, per compte propi i aliè. Que tensionaria el dèficit? Ja ho està i no vindrà d’aquí. El que es tracta és d’impulsar la creació de treball i retornar l’esperança d’un millor demà a milers i milers de ciutadans.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC