Reforma fiscal

Pedro Sánchez ha defensat en seu parlamentària la necessitat d’una reforma fiscal. Ja sabem que en aquesta vida només hi ha dues certeses i una és el pagament d’impostos. L’altra és la mort. Queden molt lluny els dies de Samuel, el darrer jutge del poble d’Israel, aproximadament 1.100 anys abans de Crist. Com relata la Bíblia, el poble jueu va demanar a Samuel un rei, això és, un cap d’Estat. Abans, aquest poble tan singular s’autogovernava a través de jutges i líders religiosos. Amb la instauració de la monarquia hebrea, però, foren necessaris més càrrecs, funcionaris i noves institucions de poder. Samuel els va advertir que haurien de pagar impostos, com un 10% dels cereals del camp o del raïm de la vinya. També els confiscarien el 10% dels ramats, els fills haurien d’anar a la guerra i les filles servirien a la cort. Per tant, tenim clar que tot Estat genera unes despeses que s’han de cobrir amb impostos obligatoris. Sigui l’incipient Estat jueu de fa 3.000 anys o l’actual Estat espanyol. Si volem una sanitat i educació públiques, uns serveis socials o una renda universal, no hi ha altre remei que pagar molts impostos. Molts més que el 10% dels nostres ingressos. Perquè la factura és elevada i res és gratuït en aquest món. Com a molt podem discutir el tipus i la quantitat d’impostos. S’ha de pagar pel fruit del treball (IRPF) o pel consum (IVA)? Pels beneficis empresarials (impost de societats) o per la propietat immobiliària (IBI)? Per la mort d’un familiar (impost de successions) o per constituir una hipoteca (actes jurídics documentats)? Amb el temps, tendim a pagar per tot. Tampoc és el mateix pagar el 100% que el 50% de la base imposable, o el 10% que l’1%. En un règim comunista tot pertany a l’Estat, fins i tot la vida. A Espanya, els catalans paguem de mitjana més del 50% dels ingressos i celebrem el dia d’alliberament fiscal el 4 de juliol. I països més liberals, com Irlanda o Singapur, pateixen una càrrega fiscal molt inferior.

El sistema fiscal espanyol està mal construït i en temps de crisi els ingressos públics es desplomen i el dèficit es descontrola. Per exemple, en el període del 2007 al 2013, una caiguda del PIB del 5,1% va provocar una reducció dels ingressos del doble, un 10,6%. Per reduir el dèficit, l’any 2010 es va iniciar un cicle d’austeritat i retallades que debilitaren un estat del benestar ja feble. Tant Rodríguez Zapatero com Mariano Rajoy varen aprovar nous increments impositius, recaptant 51.000 milions més entre 2010 i 2013. La gran recessió del 2008 és poca cosa si la comparem amb la que just comença ara per la covid-19. La previsió de caiguda del PIB a Espanya aquest any supera el 14%, la més gran de tots els països de l’OCDE. El dèficit públic superarà el 10% del PIB i el govern ja parla de la reforma fiscal per augmentar la recaptació d’impostos. L’altra variable per atacar el dèficit és reduir la despesa pública, però aquesta és una discussió política que depèn de decisions discrecionals. Com diem, el sistema fiscal espanyol no compleix cap dels requisits desitjables. No és un sistema suficient, perquè no grava bases prou àmplies per finançar el sistema públic que tenim. No és un sistema equitatiu, perquè a igualtat de rendes no es paga el mateix. Les rendes del treball, per exemple, estan més maltractades que les rendes que provenen del capital. La Constitució espanyola proclama els principis d’igualtat i progressivitat a l’article 31.1. Les rendes elevades han de pagar un percentatge més alt que les rendes baixes. El sou mitjà a la lliga de futbol és de 2,5 milions d’euros i per sobre de 175.000 euros el tipus impositiu marginal de la renda és del 48% a Catalunya. Ara bé, vostès creuen que els futbolistes paguen quasi la meitat del seu sou a Hisenda? En tercer lloc, no és un sistema eficient perquè distorsiona el comportament de la gent. Un impost marginal sobre la renda tan elevat com el de Catalunya desincentiva el treball a partir d’un cert sou. En quart lloc, no és senzill administrativament. Només cal que ho preguntin als estudiants de l’assignatura de fiscalitat. I finalment, no és perceptible per la ciutadania. Es busca expressament que no puguem relacionar el que contribuïm amb el que rebem a canvi. I això no genera confiança ni sentiment de solidaritat.

Actualment, el 72% de la recaptació tributària correspon a la suma de l’IRPF (que suposa el 39% del total) i de l’IVA (que suposa el 33%). La resta de la recaptació correspon un 12% a l’impost de societats i un 11% als impostos especials, mentre que els altres impostos tenen un caràcter menor pel que fa al seu pes. El desequilibri pressupostari que causarà la covid-19 superarà previsiblement els 110.000 milions d’euros. Això vol dir que serà necessari un gran augments d’impostos i/o reduccions de despesa. Per tant, no n’hi haurà prou, com diuen els polítics, en incrementar els impostos només als més rics i a les grans empreses. Aquest col·lectiu, a més d’influència política, té capacitat per eludir el pagament. La reforma fiscal significarà un augment impositiu al gruix de les rendes mitjanes en els impostos més importants, IRPF i IVA. Només així el govern pot fer caixa de manera significativa. Mentre Alemanya i Regne Unit redueixen l’impost al consum, Espanya pot incrementar properament tipus impositius i ampliar bases imposables. Sobre el consum i sobre la renda. Pagar més i en més circumstàncies. Molt lluny queden les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero quan va afirmar que “abaixar impostos és d’esquerres”.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada