Recepta pòstuma per superar la crisi

Just el diumenge passat moria sobtadament als 63 anys l’economista italià Alberto Alesina, catedràtic a Harvard i expert en el que s’anomena austeritat expansiva. Pocs dies abans del decés, havia estat declarat guanyador del premi Hayek concedit per l’Institut Manhattan, conjuntament amb Carlo Favero i Francesco Giavazzi, pel seu llibre Austerity: when it works and when it doesn’t (traduït al castellà per Deusto sense massa fortuna). Sabem que el govern espanyol és addicte a la despesa i a l’endeutament. Pensem que l’any 2013, just sortint de la crisi que va amenaçar amb el trencament de l’euro, el deute públic era del 95,8% del PIB. I en una època de relativa bonança amb vents de cua favorables, sis anys més tard s’havia aconseguit reduir-lo al… 95,5%! Una reducció ridícula del deute públic respecte al PIB de només 3 dècimes quan Alemanya, en el mateix període, ho havia reduït en 17 punts o els Països Baixos en 19 punts! Espanya és un país que procrastina indefinidament el sanejament de les finances públiques. Com un alumne indolent i desorganitzat, mai troba el moment per fer els deures. Retalla on no ho hauria de fer com en la sanitat, alhora que descontrola altres partides de despesa. En períodes de crisi es desequilibren els pressupostos i es dispara el dèficit perquè hi ha moltes despeses i pocs ingressos impositius, però en temps d’expansió econòmica i elevada recaptació d’impostos no s’aconsegueixen els superàvits compensatoris perquè la despesa també es dispara. I com qui dia passa any empeny, així anem escrivint la història.

Però la pandèmia afegeix un desequilibri afegit. La crisi del coronavirus és un xoc brutal i no previst que dispararà el deute més enllà del 120% del PIB. Per tant, a mitjà termini és inevitable un pla d’ajust fiscal que recondueixi la situació. O es retalla despesa o s’incrementen els impostos. No fer-ho abocaria el país a la suspensió de pagaments. I quines són les conclusions de l’estudi que ens mostren Alberto Alesina i el seu equip? Doncs molt clares: la reducció de despesa té efectes menys perjudicials que la pujada d’impostos. Els increments impositius perjudiquen la demanda i l’oferta. Al tenir menys renda disponible, famílies i empreses podem consumir i estalviar menys, fet que es traduirà en menor producció i ocupació, i també en una menor inversió i productivitat. Per tant, l’increment dels impostos té efectes negatius sobre el conjunt de la societat des del primer moment. Els impostos generen pèrdues d’eficiència irrecuperables. Si graves l’activitat digital, com amb la taxa Google, es perjudica el comerç electrònic. Si graves el treball, com amb l’IRPF i les cotitzacions socials, es perjudica el treball quan convé crear ocupació per lluitar contra l’atur. Si graves el consum, com amb l’IVA, es perjudica els consumidors en un moment en què la pobresa es dispara i moltes famílies comencen a passar gana. Si graves els beneficis empresarials, com amb l’impost de societats, es perjudiquen les empreses quan més necessària és la seva producció.

Els autors sostenen que, en un termini temporal de quatre anys, un pla d’ajust de l’1% del PIB via augment d’impostos produeix una caiguda de l’activitat econòmica d’entre l’1,5% i el 2,5%. En canvi, si el mateix ajust pressupostari es fa mitjançant reducció de la despesa pública, la caiguda de la renda és menor, i al tercer any ja s’ha recuperat el nivell inicial. Per tant, a partir del quart any l’activitat econòmica ja supera el punt de partida. I això com s’explica? El motiu és que, així com un augment de l’activitat pública pot danyar l’activitat privada, mitjançant l’anomenat efecte crowding-out, la reducció pressupostària i la limitació de la voracitat fiscal de l’Estat vigoritzen el consum privat i la inversió empresarial. És com si a la dieta substituïm els greixos saturats provinents de la cansalada i l’embotit per greixos monoinsaturats presents en l’oli d’oliva i els fruits secs. La nostra salut millorarà. Haurem aconseguit regular els nivells de colesterol i prevenir malalties relacionades amb el sistema cardiovascular. De manera semblant, el cos social es reactiva amb les retallades selectives de despesa, especialment si estan acompanyades de menors impostos. I encara caldria afegir un altre efecte positiu que és la millora de les expectatives. El desendeutament millora la confiança de les famílies i les empreses en el futur, portant-los a un augment dels negocis i de la inversió empresarial. Al mateix temps, la credibilitat del país davant el món s’enforteix, podent captar més capital estranger. Aquest és el camí per sortir amb força i vigor renovat des del fons de la crisi. La recepta no és gastar més (i apujar els impostos), sinó la contrària. Es tracta de baixar la despesa (i els impostos).

I quines probabilitats tenim que aquesta recepta s’acabi aplicant a Espanya? Nul·les, amb sinceritat. Les rebaixes fiscals són incompatibles amb la ideologia intervencionista i estatista instal·lada al Palau de la Moncloa. Només cal que recordem tota la llista de nous impostos anunciats i l’increment dels ja existents. I pel cantó de la despesa es fa igualment molt difícil preveure retallades. Quan el sistema polític és clientelar i els lobbies pacten suports als grups polítics en funció de les subvencions i millores promeses, la dinàmica ens porta a una explosió descontrolada de la despesa. Mai a una reducció. El darrer exemple el tenim en la decisió de Marlaska d’apujar el sou a la Policia i Guàrdia Civil enmig de la polèmica pel cessament de Pérez de los Cobos. En homenatge pòstum a Alberto Alesina, no és precisament el que convindria. Que descansi en pau, mentre altres recollim la seva torxa.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada