El rum-rum sobre el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership) creix i això és bo. La gent ha de ser conscient de la transcendència que pot tenir un acord d’aquesta naturalesa. M’atreveixo a dir equiparable al que va tenir per a nosaltres l’entrada a la CEE, avui UE, amb les importants diferències de la distància (ens separa l’oceà Atlàntic, que no és poca cosa), l’euro i dels elements gens menyspreables d’unió política que aporta la UE.
El problema rau en què quan t’intentes aproximar al tema, l’entorn et demana sibil·linament que et manifestis sobre a quin grup pertanys: a favor o en contra. Doncs, com deia aquell: jo no sé si sóc dels meus!
Intentaré explicar-me amb un exemple: els transgènics. Els europeus considerem que estem degudament sensibilitzats amb aquest tema i en tenim una visió de partida negativa que justifiquem partint dels nostres estàndards de protecció de la salut. La UE ja s’ha encarregat d’aclarir que una línia vermella en la negociació és la no rebaixa dels estàndards europeus en matèria de protecció de la salut i consumidors. No sé si em tranquil·litza l’aclariment! Sense bandejar el tema salut, el que em preocupa obertament dels transgènics és l’afectació en el nostre teixit productiu primari, la pagesia, que podria convertir-se en depenent econòmic de les companyies que controlen aquests productes que, en puritat, són expressió de Drets de propietat industrial. Què no els passi com aquell pagès americà que va sembrar llavors transgèniques, a l’any següent va voler tornar a sembrar amb llavors de la collita obtinguda i la companyia el va demandar per fer-ho sense el seu permís; o pel fet que si compres les llavors transgèniques també has de comprar, sí o sí, el pesticida exclusiu que t’ofereix la mateixa companyia. Per cert, algú recorda un breu en premsa de fa anys titulat “Catalunya, paradís dels Transgènics?”
Un altre clixé que apareix quan es conversa sobre el TTIP és la manca de transparència en el què-qui-com s’està negociant, magnificant teories de conspiració, presència de lobbies malèfics i furts a la legitimació democràtica de tot plegat. Però aquests elements negatius són un problema singular del TTIP? O és un problema estructural dels nostres sistemes? No sé si en posterioritat a l’aprovació del tractat i per a referir-se a parts del mateix s’encunyaran expressions equivalents a Llei Beckham (en la Llei de l’IRPF) o a Clàusula Florentino (en la Llei de Societats de Capital), però en l’actualitat és relativament fàcil accedir a informació, això sí genèrica i generalista, del que s’està negociant. I sobre la legitimitat democràtica, recordar solament l’eclosió a finals dels anys 80 de normes tècniques que governen els estàndards de seguretat dels productes industrials i manufacturats, amb resultats normatius, en termes d’eficàcia i eficiència, del tot positius, i que en cap moment no han estat promulgades per parlaments democràtics. Potser el que passa és que senzillament m’intento alliberar del prejudici que els EUA són només un exèrcit i un conglomerat de multinacionals tot recordant també que són el bressol de la llibertat de premsa, del dret de la competència i la pàtria de Bruce Springsteen.
Quan negocies un acord, i més quan busques un fi comú, has d’exercitar certa empatia amb qui tens a la taula de negociació, i em moro de ganes de saber quina és la visió del tema en la societat americana, què ens han de dir sobre els transgènics o de com ens veuen ells a nosaltres. En definitiva, m’agradaria que el debat social sobre el TTIP també tingués en compte l’opinió, perjudicis inclosos, de la societat civil americana. Però: quin és el fi comú que persegueix el tractat? Segons s’expressa en el web de la UE: crear riquesa i llocs de treball a ambdós costats de l’Atlàntic. Serà això, espero… però us deixo perquè des de l’Iphone m’avisen que ja faig tard per anar a veure Star Wars VII i després sortir a fer un mos al McDonald’s (hàbit ben normal sense que encara s’hagi aprovat el TTIP) o millor em quedo a casa i des d’una app del Huawei miro una pel·lícula protagonitzada per Donnie Yen i em demano un arròs tres delícies (hàbit potser encara més normal si no s’aprova el TTIP).
Josep Gràcia i Casamitjana professor col·laborador dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)