Aquesta setmana, l’OCDE ha rebaixat les xifres de creixement per Espanya. Les immediates previsions econòmiques pel proper any 2019 no són bones. Venim de creixements acceptables del 3,1% pel conjunt d’Espanya l’any 2017, o del 3,3% a Catalunya (4,2% al Bages). La contribució dels vents de cua molt favorables, però, s’està acabant. El tipus d’interès ha de retornar a territori positiu, el preu del petroli torna a pujar des dels mínims assolits fa dos anys (preu de només 30,70 dòlars el gener de 2016), mentre augmenten les hostilitats comercials dels EUA. Tot fa preveure a Espanya una desacceleració del PIB al 2,6% l’any 2018 i al 2,2% el 2019. El debilitament del creixement prové especialment del sector exterior. Les exportacions de béns i serveis creix a la taxa més baixa des del 2012. De fet, el creixement en l’arribada del número de turistes ha estat nul i les pernoctacions han disminuït el 5% a la geografia catalana, en comparació amb la temporada passada. El nostrat model de turisme low-cost és sinònim de degradació econòmica, amb condicions de treball precàries i sous baixos, i barbarització cultural, amb comportaments disbauxats als nostres carrers que alteren la rutina dels comerços i la convivència ciutadana. El binomi format per un turisme massiu de baixa qualitat i la construcció descontrolada són una garantia de fracàs. La prosperitat passa per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? A nivell estatal, però, encara no s’han recuperat els 20,5 milions d’ocupats del 2007, exercici anterior a la gran recessió, i la indústria tampoc ha recuperat el terreny perdut.
Els territoris amb pitjors resultats durant el 2018 són La Rioja, Canàries, Balears, Comunitat Valenciana, Catalunya i Extremadura. L’excepció són el País Basc i Navarra, dues grans exportadores i amb gran pes del sector industrial. Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats concretes: aliments processats, roba, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’escàs valor afegit. I és precisament la desacceleració en els serveis i la pèrdua d’impuls de la indústria el que justifica que Catalunya estigui creixent dues dècimes per sota de la mitjana estatal (2,4% l’any 2018 i previsió del 2% el 2019). Els autors de l’informe de l’OCDE consideren clau lluitar contra la precarietat de les condicions de treball d’una majoria de població que només pot encadenar contractes temporals a salaris ridículs. A l’extrem oposat del mercat de treball, marcadament dual i polaritzat, hi ha els grans sous dels directius d’empreses que operen sense competència en el mercat, gràcies als favors mutus i privilegis rebuts del regulador. Sense anar massa lluny, només cal recordar els sous milionaris de l’oligarquia financera, particularment la rescatada amb fons públics. O, com destacava des d’aquestes mateixes pàgines l’economista surienca establerta als EUA i especialista en mercats elèctrics, Mar Reguant, les dades de consum elèctric adulterades pels comptadors “intel·ligents”. La manca de competència existent a Espanya en el mercat de l’energia es tradueix en un preu de l’electricitat sensiblement superior a la mitjana europea. Això empobreix les famílies i perjudica la competitivitat de les petites i mitjanes empreses, ja que Espanya és el país amb la llum més cara d’Europa abans d’impostos, només darrera de Malta.
Està bé fer aquestes previsions raonades i recordar alguns problemes estructurals de l’economia espanyola. I està millor encara proposar vies de correcció i millora. Només hi ha un problema: les possibilitats que s’apliquin són nul·les. La línia de tren amb Barcelona s’ha cobrat aquesta setmana la primera víctima mortal, després de 159 anys de deixadesa absoluta (el degoteig de morts de l’alternativa C-55 és molt més ampli). Quina credibilitat ofereixen les tímides propostes d’esmena de l’administració responsable? Cap, ni una. Pensem en l’espasa de Dàmocles que suposa el volum de deute públic espanyol, un dels més elevats d’Europa. Amb l’increment del tipus d’interès, el fràgil fil que sosté l’espasa es pot trencar. I tots estem a sota. La Comissió Europea ja demana mesures de correcció del dèficit estructural a l’Estat. Però això equival a demanar la lluna en un cove. Quan un sistema institucional està tan danyat i corcat és ingenu pretendre la regeneració des de dintre. Un pacient alcohòlic pot superar la seva addicció amb força de voluntat i ajuda externa. Però quines garanties de millora ofereix un pacient profundament viciat i extenuat, envoltat d’un entorn corrupte i malsà que l’impel·leix a continuar ingerint alcohol?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.