Aquesta setmana s’ha presentat l’informe sobre la corrupció global a la Unió Europea que realitza Transparency International. Una de les seves principals conclusions és que en tots els països membres els ciutadans creuen que està augmentant la corrupció, i que els governs no fan prou per impedir-ho. A més, s’assenyala els alts executius d’empreses, els banquers i els polítics com els grups més implicats en la corrupció. Hi ha una gran preocupació per les connexions existents entre governs i grans empreses, mecanisme conegut com de portes giratòries. Les dades de l’informe suggereixen també que els ciutadans espanyols es troben entre els més preocupats per la corrupció al seu país. Caldria precisar, però, que només el 2% dels espanyols accepta haver pagat algun suborn per aconseguir un bé públic. En canvi, un 40% afirma haver utilitzat els contactes i relacions per obtenir algun servei públic. Per tant, la corrupció existent en els primers nivells de l’Estat és molt baixa -no es negocia, per exemple, deixar de pagar una multa a canvi d’un suborn-, però l’enxufisme i la instrumentalització dels contactes i amistats per aconseguir beneficis particulars està molt generalitzada en perjudici, per tant, de la cultura de l’esforç i del mèrit. I aquest descarnat sistema de capitalisme d’amiguets és tant més preocupant com més ascendim en l’escalafó social i institucional.
En termes empresarials, aquesta realitat es tradueix en una manca de competència i en la proliferació de càrtels i oligopolis. El famós mecanisme de la mà invisible de l’escocès Adam Smith queda invalidat i la millora del bé comú o interès general deixa pas a la defensa de privilegis particulars que xoquen i entren en conflicte entre ells ràpidament. Aquesta situació és molt freqüent a Espanya, on històricament es pateix d’estructures marcadament oligopolístiques. L’engranatge dels lobbies s’enforteix i la interacció amb els òrgans reguladors acaba sovint en la captura dels darrers pels primers. Situant-nos a nivell global, els fàrmacs i les vacunes són el producte de xarxes científiques i tecnològiques altament sofisticades que connecten coneixement i permeten millorar algunes malalties. Al mateix temps, però, les poderoses multinacionals del sector farmacèutic estimulen la demanda de productes biosanitaris amb grans campanyes de publicitat i relacions públiques. I malgrat els èxits dels tractaments contra l’hepatitis C, la Sida o la mateixa vacuna Covid, es produeixen moltes rèpliques de medicaments ja existents (anomenades me-too o jo-també) que poc o res afegeixen a les ja existents. A França es varen comercialitzar 979 noves molècules entre 2002 i 2011, de les que 15 suposaven un avanç significatiu, 61 un avanç moderat i 918 eren simples rèpliques jo-també. El motiu és el de renovar una patent antiga a punt de vèncer per una nova patent que permeti continuar cobrant preus de venda elevats per fàrmacs nous que no ofereixen cap millora terapèutica en relació als ja existents.
Les patents són bàsiques per mantenir monopolis temporals de fins a 20 anys i assegurar suculents marges de beneficis. A més dels medicaments jo-també, s’utilitzen múltiples trucs legals per mitjà dels quals les companyies farmacèutiques propietàries d’una patent bloquegen rutinàriament l’entrada al mercat de genèrics quan la patent ha caducat. La indústria farmacèutica de l’Índia és una potència en la fabricació de genèrics. La seva producció de genèrics ha estat fonamental per tal d’assegurar l’accés als medicaments a un percentatge de la població dels països pobres. Però per imperatiu dels acords internacionals de l’Organització Mundial del Comerç, aquest país es va veure obligat el març de 2005 a complir la nova llei de patents. Per tant, els seus laboratoris deixaren de produir legalment preparats genèrics de medicaments protegits als països rics. La triteràpia antisida que la companyia índia de genèrics Cipla comercialitzava per 350 euros anuals per pacient és substituïda per la dels laboratoris occidentals a un preu de 10.400 euros. Per tant, 30 vegades més cara. Per això la indústria farmacèutica inverteix el doble en màrqueting que en recerca i innovació (11.402 milions contra 4.568 milions en el cas de la britànica GlaxoSmithKline). L’agressivitat del màrqueting immediat a la comercialització d’un nou medicament i l’allau d’informació que es distribueix contribueixen a que es receptin medicaments de forma incorrecta. El màrqueting excessiu encoratja a receptar medicaments de manera inadequada, tant més si els professionals sanitaris reben regals generosos de les companyies farmacèutiques. I la sobremedicació, com descriu molt bé el Dr. Antoni Sitges Serra al seu darrer llibre, alimenta perillosament la iatrogènia i incrementa les possibilitats que el pacient pateixi complicacions mèdiques sobrevingudes. A França es registren cada any 18.000 morts a causa dels efectes no desitjats dels medicaments, el doble del número de morts causats pels accidents de carretera.
Teresa Forcades, monja benedictina i doctora en medicina, considera que les grans companyies farmacèutiques utilitzen el seu poder econòmic per imposar els seus interessos per sobre de l’interès de la salut pública. Es dediquen més recursos a investigar la disfunció erèctil, l’obesitat i l’insomni que no pas la malària, la malaltia de Chagas i de la son, el dengue i l’úlcera de Buruli, la lepra i la leishmaniasi, la filariasi i l’esquistosomiasi. Aquesta situació no és fruit del lliure mercat, sinó d’una política deliberada destinada a protegir una indústria estratègica. Hem parlat avui de la indústria farmacèutica com podríem parlar la setmana vinent de l’elèctrica, que factura la llum a preus rècord. El mercat sempre té normes que el regulen. Aquestes normes poden temperar l’avarícia dels més forts i permetre la inclusió i el progrés generalitzats. O viceversa.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC