Espanya és un país on escasseja la lliure competència i abunda la defensa dels privilegis obtinguts del poder polític. No es mira per l’interès del consumidor, sinó del productor connectat amb l’administració. Els mercats solen disposar de nombroses barreres legals d’entrada i de normatives molt intervencionistes que dificulten la competència. Les conseqüències són la defensa gremial de condicions avantatjoses en la producció d’un bé o la prestació d’un servei. En un sistema d’enxufisme generalitzat i de capitalisme d’amiguets, no prospera el més ben preparat ni qui proporciona el millor servei a la societat, sinó el que té més influència sobre l’administració. I la sobirania del consumidor cedeix davant la força dels lobbies o grups de pressió organitzats que capturen el regulador en benefici mutu i perjudici de la majoria. Això no és nou. De fet, aquesta manca de competència i de tractes desiguals forma part permanent de la història d’Espanya. Recordem, per exemple, el gremi de ramaders castellans, anomenat Concejo de la Mesta, que regulava la transhumància en l’edat mitjana i moderna. Creat per Alfons X al segle XIII, obtingueren importants privilegis amb drets de pas i pasturatge davant els agricultors. En el trànsit de les ovelles i els conflictes inevitables que sorgien entre ramaders i pagesos, la justícia es posicionava invariablement al costat dels propietaris de les ovelles i en contra dels agricultors. Els ramaders travessaven els camps dels pagesos dues vegades l’any produint un dany en els seus cultius. La Mesta va ser una de les agrupacions gremials més importants d’Europa i la llana de l’ovella merina, molt apreciada, reportava importants ingressos a la Corona en mercats tan importants com el de Burgos o Medina del Campo. Els Reis Catòlics augmentaren els privilegis concedits als ramaders, ja que la llana era un dels principals productes d’exportació de Castella a Europa. Naturalment, els privilegis en la protecció de la llana anaven en contra de l’agricultura. Una de les conseqüències immediates fou la desforestació, ja que el bestiar necessitava molta pastura per alimentar-se, i l’endarreriment crònic de l’agricultura.
Actualment, quasi dos segles després de l’abolició de la Mesta, el conflicte entre els taxistes i els conductors de vehicles de lloguer, els anomenats VTC, s’ha d’interpretar en la mateixa clau. La Generalitat ha preparat una nova llei que beneficia una de les parts i en perjudica l’altra. L’objectiu no és, com hauria de ser, adequar un marc regulador obsolet a una nova realitat tecnològica caracteritzada per l’existència de noves plataformes a Internet (Uber, Cabify…) que permeten reduir els costos de transacció entre l’usuari i el proveïdor del servei, sinó just el contrari. Es busca alterar aquest marc regulador per dificultar legislativament la coordinació entre l’usuari i el proveïdor de tal manera que quedin preservats els privilegis del sector del taxi. La nova llei planteja exigir que la contractació d’un servei VTC s’efectuï amb quinze minuts d’antelació ampliable a una hora, prohibint la geolocalització dels vehicles i regulant els horaris o descansos setmanals dels conductors de vehicles de lloguer. ¿L’objectiu persegueix prestar un millor servei als usuaris? No. Aquestes restriccions són un exemple de barreres regulatòries artificials dirigides a protegir un sector de negoci determinat, encara que es perjudiqui l’usuari. No és una normativa pensada per maximitzar el benestar del conjunt de la societat, sinó per incrementar els guanys d’un oligopoli municipal, el dels taxis, tot expulsant del mercat els seus competidors. ¿És la dels taxis una protesta luddita contra les noves tecnologies, com ha assenyalat el prestigiós economista Xavier Sala i Martín? Tampoc. En el conflicte dels taxis es limita la competència de manera artificial i es generen ineficiències que perjudiquen els usuaris. Els taxistes no estan en contra de les noves tecnologies i és segur que molts d’ells disposen de sofisticades apps instal·lades als seus mòbils d’última generació. Fins i tot, és possible que els mateixos taxistes que clamen contra Uber a Barcelona, utilitzin els serveis d’Uber quan visiten… Nova York i Toronto, Berlín i Frankfurt, o Viena i Praga!
La regulació que fan els polítics no vetlla per les necessitats del conjunt de la població ni pel bé general de la societat. Aquesta és una quimera infinites vegades repetida per qui ostenta el poder. Els reguladors regulen a favor de grups de pressió organitzats capaços de paralitzar una ciutat com Barcelona, com han demostrat una vegada més el conseller de Territori Damià Calvet i l’alcaldessa Ada Colau. Per això, el millor govern és el que no governa i el millor regulador és el que no regula. Amb altres paraules, la millor regulació és la menor regulació possible. L’ajuntament és el primer responsable del conflicte al limitar les llicències de taxi/VTC i crear un oligopoli municipal que impedeix la lliure competència. Els consistoris controlen el número de llicències i el veritable problema rau en el sistema d’autoritzacions administratives. Un sector, com tants altres, salvatgement regulat. Quan l’administració regula els preus i les tarifes, la quantitat de taxis, el preu de la llicència, el tipus de cotxe i, fins i tot, la indumentària del taxista i el codi de conducta apropiat, senzillament desapareixen la innovació i la satisfacció del client. Tanta regulació ofega. Els costos es disparen, els ingressos estan controlats per l’arbitrària taxació de l’administració, la rendibilitat es redueix i els conflictes apareixen. Aquest és el problema i, per tant, queda clar quina és la solució. I el nou decret de la Generalitat i l’ajuntament de Barcelona no ho és.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.