Hem començat el nou any amb tambors de guerra a l’Orient Pròxim i un nou govern Sánchez-Iglesias a Espanya. L’assassinat del general iranià Soleimani es pot interpretar, a falta de proves concloents, com un moviment tàctic de Donald Trump per incrementar la seva popularitat de cara a les futures eleccions presidencials de novembre d’aquest any 2020. Tradicionalment, el president dels Estats Units que gestiona una crisi de política exterior es beneficia d’un rebot a curt termini en el suport públic. Així va ser durant la Guerra del Golf de 1991, en el mandat de George Bush pare, i també en els dies posteriors als atemptats de l’11 de setembre de 2001 a les Torres Bessones i el bombardeig de l’Afganistan, en el mandat de George Bush fill. També cal recordar que la posterior declaració de guerra i invasió d’Irak es va fer sota la justificació que el règim de Saddam Hussein disposava d’armes de destrucció massiva, una justificació que va esdevenir falsa. Similar credibilitat tenen les paraules del president nord-americà Donald Trump, pronunciades ara fa un any, quan va dir: “Sempre defensaré el primer dret que apareix a la nostra Declaració d’Independència: el dret a la vida”. No sembla possible defensar la mort del general iranià com un acte de guerra per evitar un atac imminent. I el magnicidi pot comportar conseqüències negatives importants, no només pel que fa a un augment de les represàlies a l’Orient Pròxim i Mitjà, sinó també pel desprestigi de l’Estat més poderós del planeta, que no dubta a instrumentalitzar la vida humana per reforçar el seu poder. Com encertadament va dir Randolph Bourne, després de l’entrada dels EUA a la Primera Guerra Mundial, “la guerra és la salut de l’Estat”.
Pel que fa a Espanya, cal destacar que es té el primer govern de coalició des de l’inici del règim de 1978. Una coalició formada pel PSOE i Unides Podem que presidirà el madrileny Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Un president que arriba a la Moncloa amb el resultat més ajustat de la democràcia (167 vots a favor i 165 en contra amb 18 abstencions). Una legislatura que es preveu inestable, ja que el govern de coalició només compta amb suport extern del nacionalisme basc (el sí del PNB i l’abstenció de Bildu) i de l’independentisme català (l’abstenció d’ERC). Les sessions parlamentàries prèvies a la investidura, de fet, ja han estat molt crispades. La crida descarada al transfuguisme o l’amenaça de fer un ús directe dels tribunals no eren apel·lacions habituals a la seu parlamentària de la Carrera de San Jerónimo. El diputat de Terol Existeix, Tomás Guitarte, va haver de dormir dilluns fora de casa davant les amenaces que rebia per a què canviés el sentit del seu vot. Si ho hagués fet, l’empat entre vots favorables i vots en contra hagués impedit la investidura de Sánchez. També va ser destacable i necessària l’assistència de la diputada d’En Comú Podem Aina Vidal, malalta de càncer, per poder donar el vot al candidat socialista. La polarització política i l’ambient creixentment enrarit s’assemblen perillosament als dels anys 30 del segle XX. Una fractura amb perillós caire guerracivilista. Sembla com si 40 anys de democràcia i la integració europea no haguessin servit per canviar les mentalitats ancestrals de les dues Espanyes de sempre. Dues Espanyes, però, que comparteixen la mateixa creença en la indestructible unitat d’Espanya, professant dogma de fe en la indissolubilitat de l’Estat, com altres mantenen el de la infal·libilitat del Papa de Roma.
Pel que fa a l’acord entre PSOE i Unides Podem (un document de 50 pàgines disponible a Internet amb el títol Coalición Progresista, un nuevo acuerdo para España) augura un increment de la despesa pública i dels impostos necessaris per finançar-la. En relació a la despesa, l’increment de les pensions en un 0,9% i el salari dels funcionaris en un 2% equival respectivament a 4.800 milions i 6.000 milions d’euros. El document promet també elevar la despesa en educació fins el 5% del PIB l’any 2025 (pàgina 10), la despesa en sanitat fins el 7% del PIB l’any 2023 (pàg. 12), derogar la reforma de les pensions decretada per Rajoy l’any 2013 (pàg. 15) i instaurar un ingrés mínim vital (pàg. 15). Comptat i debatut, el total d’increment en la despesa pública equival al 4% del PIB. Però, és clar, aquests diners no són el mannà bíblic caigut del cel i hauran de sortir d’algun lloc. Una part de l’augment de la despesa es cobrirà amb més impostos. En l’apartat dels ingressos, les dues formacions es comprometen a augmentar l’IRPF a les rendes superiors a 130.000 euros anuals i l’impost sobre societats a les grans empreses (pàg. 44), establir la taxa Google i la taxa Tobin, així com diferents taxes mediambientals (pàg. 45), i lluitar contra el frau fiscal (pàg. 44). Tot sumat, no arriba al 0,5% del PIB. La despesa augmenta més que els ingressos. Per tant, es torna a estirar més el braç que la màniga, fet que desequilibrarà els comptes públics i tensionarà a l’alça el dèficit i deute de l’Estat. Veurem com reaccionen les autoritats europees, però de moment, especialment els catalans, que paguem una part important de la factura, ens podem començar a preparar per un increment de la pressió fiscal. Una major asfíxia impositiva que acabarà recaient finalment, i això no és cap novetat, sobre les rendes mitjanes i baixes.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.