L’extraordinari cas de William Shakespeare

A l’Anglaterra isabelina de finals del segle XVI i inicis del XVII destaquen un munt de bons escriptors i dramaturgs aplegats a l’entorn de la capital londinenca, que comptava amb una població de 200.000 habitants, superada a tot Europa només per Nàpols i París. Entre els mestres de la paraula i la narració, hi trobem noms tan destacats com Christopher Marlowe, Ben Jonson, Thomas Dekker, John Donne, Thomas Middleton, Thomas Watson, Thomas Lodge, George Peele, Thomas Nashe i Robert Greene. Però és William Shakespeare (1564-1616), considerat l’escriptor més important en llengua anglesa i un dels més cèlebres de la literatura universal, qui destaca per sobre de tots. La societat d’escriptors de l’època Tudor era força meritocràtica. Importava més el talent que l’origen social. Els pares de Greene portaven una vida molt modesta a Norwich, Marlowe era fill d’un sabater i Shakespeare d’un venedor de guants arruïnat. La inexistència de drets de propietat intel·lectual feia que les idees circulessin entre ells lliurement i fecundessin la fèrtil imaginació d’un jove Shakespeare. Sense possibilitat de demandes judicials per plagi, els temes de les obres s’adaptaven i readaptaven constantment, en un procés continu de millora. Shakespeare i Marlowe s’emulaven mútuament i rivalitzaven amb obres tan brillants com Enric VI i Tamerlà, Ricard II de Shakespeare i Eduard II de Marlowe, o els poemes eròtics Venus i Adonis de Shakespeare i Hero i Leandre de Marlowe.

Cal preguntar-se: La concentració de tants excel·lents escriptors en una ciutat de la mida actual de Terrassa és una casualitat? És un atzar de la història? O hi ha raons de fons que ho justifiquen? M’inclino a pensar que sota l’aparença d’un cas fortuït hi ha profundes raons que ho justifiquen, però que passen sovint inadvertides. La concentració de tant talent en un espai tan reduït no és un accident genètic, sinó que respon a circumstàncies institucionals i culturals concretes. Algunes d’aquestes circumstàncies eren l’aparició de teatres públics, el gust social per l’argument escènic, la progressiva alfabetització de la població i, molt especialment, l’existència d’un mercat lliure i competitiu per a noves obres. Només així entenem la gran producció de William Shakespeare, tant en quantitat com en qualitat. Si l’únic teatre permès hagués estat el de la cort d’Isabel I o s’hagués prohibit l’obertura d’equipaments per privilegiar el monopoli d’algun noble lleial a la corona com sir Robert Cecil, res de tot això hauria estat possible. Curiosament, l’adversari més temible del món del teatre era la pesta bubònica. Quan encara no es coneixia l’existència de virus i bacteris, la gent sí s’adonava que l’aïllament de les víctimes de l’epidèmia servia per ralentitzar l’avenç de la pandèmia. Les autoritats no suspenien els oficis religiosos, però quan el número de víctimes mortals a la capital augmentava a més de 30 per setmana, sí que es clausuraven els teatres.

Shakespeare, que havia nascut a una ciutat de províncies, arriba a Londres a finals de la dècada de 1580, probablement com actor secundari d’una companyia de còmics. El teatre era una afició popular i els escenaris oberts al públic eren força grans, podent encabir 2.000 espectadors o més. Els teatres públics oberts a tothom havien sorgit a partir de 1570 i es dedicaven a fomentar i alimentar les aficions escèniques. Destaquen noms com The Curtain, The Theater, The Swan, The Rose, The Globe, The Red Bull, The Hope i The Fortune. La ràtio de teatres per fracció de població era molt superior a l’actual. Per poder sobreviure econòmicament, en un temps on no existien encara les subvencions públiques, no n’hi havia prou amb una o dues produccions d’èxit per temporada. Les companyies havien d’atreure el públic una i altra vegada, fet que significava un canvi constant en la programació teatral. La rotació d’obres era extraordinàriament elevada. Cada companyia estrenava anualment una vintena d’obres noves i en mantenia en reserva un número similar de temporades anteriors. En el mercat lliure i poc intervingut del teatre, per tant, l’oferta de tragèdies, drames històrics i comèdies era molt elevada. I Shakespeare va aprofitar aquesta oportunitat.

No hi havia gremi d’escriptors ni es necessitava una concessió administrativa prèvia per començar a treballar. No s’exigia tenir títol a Oxford o Cambridge. De fet, Shakespeare era bàsicament autodidacte i mai va estudiar a cap universitat. Tampoc demanaven credencials ni permisos especials de cap mena. Per exercir l’ofici, no calia cap llicència municipal concedida per l’alcalde o l’administració. L’absència de normatives i reglamentacions asfixiants va permetre al jove Shakespeare desenvolupar el seu talent. Les paraules li sortien amb facilitat, mostrava una gran desimboltura a l’hora d’escriure i desplegava diferents models dramàtics enormement suggestius. ¿S’imaginen què hagués passat si el gremi d’actors de Sa Majestat Reial hagués obligat a l’obtenció de complicats permisos, tot obstaculitzant la sortida a escena? Doncs que Shakespeare s’hauria quedat pel camí i mai s’hagués pogut desenvolupar tot el seu potencial creatiu.

Aquests ensenyaments són vàlids en qualsevol circumstància particular. També ara, que patim les conseqüències d’un tancament global que ha paralitzat la producció. Convindria recordar-lo, especialment quan, en un escenari post-COVID19, necessitarem tornar a produir a bon ritme després de l’aturada empresarial.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.