L’exemple holandès

Finalment, aquesta setmana hem aconseguit conèixer el contingut de l’acord de les ajudes econòmiques de la Unió Europea (UE) als països més afectats per la covid-19. La UE destinarà 750.000 milions d’euros, 390.000 milions en transferències directes i 360.000 milions en crèdits condicionats. Pel que fa a Espanya, la xifra s’enfila a 140.000 milions, el segon país més beneficiat, 72.700 milions en ajudes directes i 67.300 milions en préstecs. Malgrat les paraules triomfals de Pedro Sánchez, congratulant-se de l’acord assolit, Espanya volia més. Concretament, volia 2 euros de donacions per cada euro de préstec. Al final, però, la relació ha estat pràcticament 1:1. I és que els anomenats països frugals (Holanda, Àustria, Suècia, Dinamarca i Finlàndia) han influït en el contingut de l’acord, partidaris com són d’ajudar els països més afectats però no sense condicions. És lògic que així sigui. Cal pensar que els Països Baixos (independitzats d’Espanya, per cert, des de l’any 1568, encara que algunes autoritats semblin haver-lo oblidat) tenen el mateix pes de despesa pública que Espanya en relació al PIB, el 41,9%. La despesa pública dels dos països, en termes relatius, és exactament la mateixa. De cada 100 euros produïts, el sector públic se n’apropia i en gasta 42 euros. La diferència ve pel cantó dels ingressos públics. El pes de la recaptació d’impostos al país de Rembrandt i van Gogh és del 43,6% del PIB, mentre que aquí és només del 39,1%. Mentre que a Holanda gasten menys del que produeixen, acreditant un superàvit fiscal de l’1,7% del PIB i un deute públic de només el 48,6%, Espanya sempre estira més el braç que la màniga i gasta per sobre de les seves possibilitats. El darrer dèficit fiscal és del 2,8% del PIB i el deute públic de 2019 equival al 95,5%. Aquest any es descontrolarà a més del 120% del PIB. És lògic que el govern liderat pel liberal Mark Rutte no vulgui que els impostos pagats pels holandesos siguin dilapidats a Espanya. És normal que defensi una ajuda condicionada a reformes urgents.

I quines són les condicions reclamades pel conjunt de països frugals que s’introdueixen a l’articulat de l’acord, i que es concreten en l’anomenat “fre d’emergència”? Bàsicament, assegurar la sostenibilitat del sistema de pensions i millorar el funcionament del mercat de treball. Les pensions a Espanya, en un sistema de repartiment laminat per la involució demogràfica, no només suposen la partida més important de despesa als pressupostos de l’Estat amb una xifra superior als 140.000 milions d’euros anuals. Els escassos 2 treballadors ocupats actuals no arriben a poder pagar la jubilació d’1 pensionista, generant un dèficit anual de 20.000 milions. En menys de 30 anys, el desequilibri serà de 60.000 milions. Els governs opten per reduir pensions, posposar l’edat de jubilació i/o incrementar unes ja elevadíssimes cotitzacions socials. És el que s’ha fet i es continuarà fent. Recordem que la Seguretat Social està pagant ara en jubilacions entre 1,5 i 2 euros per cada euro cotitzat. Recordem també que l’any 1984 la base reguladora de la pensió es calculava amb els darrers 2 anys de salari i que amb 8 anys s’accedia a la pensió màxima, als 65 anys. A partir del 2027, l’edat de jubilació passa als 67 anys, la base reguladora augmenta a 25 anys i es requeriran 37 anys cotitzats per accedir a una pensió màxima… que s’haurà reduït a renda de subsistència. D’on no n’hi ha no en raja, i ens hem de mentalitzar que l’any 2050 només hi haurà 1 treballador per contribuir a la jubilació d’1 pensionista. Si multipliquen el percentatge de contingències comunes (23,6% de l’empresa + 4,7% del treballador) pel salari mitjà actual veuran que dóna un resultat inferior a 650 euros. Aquesta seria, aproximadament, la jubilació mitjana de l’any 2050. Quin sentit té haver de treballar i cotitzar tota la vida per accedir a la vellesa a una renda de subsistència tan baixa? I quins són els incentius per formar-se i treballar, quan l’Estat ja promet una renda bàsica i universal per tothom? Es pot fonamentar la prosperitat d’un país en la manca de treball i el subsidi generalitzat? Amb quina legitimitat pot Espanya estar sempre mendicant ajuts i rescats a Europa? El govern espanyol hauria de demanar menys subsidis i arremangar-se per reformar el sistema públic de pensions, complementant-lo amb estalvi privat i incentivant els plans d’empresa.

Pel que fa al mercat de treball, l’atur mitjà d’Holanda és inferior al 4%, mentre que a Espanya supera el 15%. Els holandesos funcionen amb plena ocupació i nosaltres amb molt atur. El mercat de treball espanyol és enormement disfuncional i origina aturs estructurals d’escàndol que cap govern és capaç de redreçar. La baixa ocupació, amb registres de productivitat insuficients, és un càncer permanent de l’economia espanyola que ennegreix qualsevol esperança de millora. La quota mínima dels autònoms és aquí de 286,15 euros mensuals. Massa diners per qui no factura o ven menys. En canvi, la quota a Holanda és de només 50 euros… anuals! A Alemanya, si la facturació no supera els 1.700 euros, no es paga la quota. I al país veí de Portugal ni existeix. També els empresaris espanyols es troben a la part més alta del rànquing europeu d’aportacions a la Seguretat Social, amb un tipus de cotització del 23,6% per contingències comunes. És evident que castigar tant la creació de riquesa i ocupació acaba generant pobresa i atur. L’acord d’aquesta ajuda condicionada no és una mala notícia per Espanya. Però seguir l’exemple holandès seria molt millor encara.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada