Una de les dificultats de l’economia és la insalvable dificultat per demostrar relacions de tipus causa-efecte. En l’àmbit de les ciències naturals és diferent. Pocs discutiran que prendre una dosi d’un medicament té determinats efectes fisiològics. Prendre una aspirina rebaixa el mal de cap i un analgèsic alleuja el dolor. Els efectes de certs compostos sobre el cos humà s’experimenten en assajos clínics i tothom els accepta sense discussió. L’activitat econòmica té igualment lleis de causalitat, però la impossibilitat de demostrar-ho empíricament en experiments controlats fa que siguin sistemàticament discutits i rebutjats, amb tots els efectes negatius que això comporta. Aquesta setmana tenim dos exemples significatius de la discussió de causalitat en fenòmens econòmics.
El primer té a veure amb les causes del creixement econòmic d’Espanya durant el primer semestre del 2016. Molts ho atribueixen a la despesa pública i el consum, a la fabricació d’euros i el BCE. És una explicació molt populista i fàcil, però falsa. El creixement interanual del PIB del 3,2% està acompanyat d’una reducció del consum públic, nivells d’inversió elevats (4,4% anual) i una contribució positiva del sector exterior (creixement de les exportacions superior al de les importacions). Aquest tipus de creixement segurament no podrà continuar, tant per condicionants de política nacional com internacional, però és el més sòlid i sostenible. És el creixement basat en la moderació del consum, l’increment de l’estalvi i la inversió, i l’impuls de les exportacions gràcies a la moderació dels preus i els salaris. Pel que fa a la injecció monetària del BCE, els seus efectes són passatgers i efímers. El dopatge de l’economia pot provocar eufòria a curt termini, però pànic a mitjà i llarg termini. El BCE, amb el seu programa de compra de deute públic i privat (80.000 milions d’euros mensuals), no ha fomentat el creixement a l’eurozona, sinó que ha contribuït a la formació de futures bombolles i la descapitalització de la banca, que ha de pagar interessos al BCE per acumular grans quantitats de reserves bancàries (de 148.000 milions d’euros a finals de 2014 s’ha passat als actuals 970.000 milions).
El segon fet destacable d’aquesta setmana és que Amancio Ortega Gaona torna a ser l’home més ric del món. El fundador d’Inditex ha arribat als 79.500 milions de dòlars (70.000 milions d’euros), mentre que Bill Gates, el fundador de Microsoft, es queda en 78.500 milions de dòlars, 1.000 milions menys que l’empresari gallec. El cas d’Amancio Ortega és paradigmàtic, aconseguint crear un imperi tèxtil des de zero. Nascut a un poble de León l’any 1936, de pares ferroviaris, va haver d’abandonar els estudis als 12 anys per manca de recursos. Va començar a treballar com a noi dels encàrrecs en una camiseria de La Coruña i l’any 1963 va crear, amb la seva primera dona Rosalía Mera, Confecciones GOA (les seves inicials en sentit invers). Va ser l’embrió de Zara, que obriria les portes el 1975 en un cèntric local de la capital gallega. La carrera fulgurant el porta, 40 anys més tard, a tenir 7.000 botigues pels cinc continents i més de 150.000 treballadors, 17.000 milions d’euros d’actiu i quasi 2.900 milions d’euros de benefici. De zero a Zara. Les causes d’aquest creixement vertiginós, però, són objecte d’interpretacions molt diverses i oposades. És un empresari que ha revolucionat el sector tèxtil amb períodes de producció i distribució rapidíssims, implantant un model de negoci estudiat a les universitats més prestigioses del planeta. Per mi és un motiu d’admiració. Sol·licito per Amancio Ortega un monument a les ciutats i pobles d’Espanya. Una distinció pública personalitzada, però extensible a tots aquells empresaris que generen riquesa i ocupació en condicions de dura competència. Per molts, però, la fortuna d’Amancio Ortega és un motiu d’escàndol. I demanen per ell l’escarni públic i la redistribució forçosa de la seva riquesa. Darrera d’aquestes visions tan diferenciades, hi ha concepcions radicalment oposades de quines són les causes de la riquesa d’Amancio Ortega. Deixem de banda l’enveja, la més antisocial de les passions humanes, que es dirigeix contra tot aquell que destaca per sobre de la mediocritat (i Espanya és el regne de l’enveja). Es permeten tota mena de corrupcions públiques, però no que algú triomfi destacadament. Els que ataquen i desprestigien l’empresari gallec ho fan amb tres arguments principals: Inditex no paga impostos, Inditex explota la mà d’obra barata del Tercer Món i Amancio Ortega ha de redistribuir la riquesa entre els pobres. Primer, Inditex sí paga impostos i no precisament pocs. L’any 2015 va suportar una càrrega impositiva de 861 milions d’euros (el 23% dels seus beneficis), impostos que serveixen, per exemple, per pagar el sou d’alguns que el critiquen. Segon, Inditex no explota els treballadors del Tercer Món. El que fa Inditex és comprar les peces de roba a fabricants locals d’aquests països, als quals sotmet a auditories socials avalades per un sindicat global i on es supervisa que no es contractin nens, que es respecti la llibertat sindical i que es paguin salaris d’acord amb els de la resta de l’economia local. Tercer, la riquesa d’Amancio Ortega prové essencialment de les pròpies accions d’Inditex: defensar que hem de redistribuir la riquesa equival a sostenir que hauríem d’expropiar Inditex i repartir les seves accions. Això s’aconseguiria nacionalitzant l’empresa i repartint els seus actius segons el criteri discrecional del líder populista del moment. I amb la nacionalització de l’empresa expropiada, Inditex deixaria d’existir i de crear valor afegit. És realment aquest el tipus de societat que alguns defensen?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.