Octubre de 1950. El canceller d’Alemanya, Konrad Adenauer, vol dissuadir al Bundesbank d’elevar el tipus d’interès un 1%. L’atur era elevat i creia que un enduriment de les condicions monetàries castigaria encara més l’ocupació. Convoca la cúpula del Banc Central alemany a Bonn, la capital política, i no a Frankfurt, per jugar en terreny propi i afegir més pressió a la seva demanda. Quan Adenauer abandona la reunió, els dirigents del Banc Central decideixen incrementar el tipus d’interès no l’1%, com estava previst, sinó el 2%. D’aquesta manera tan contundent reafirmaven la total independència del banc emissor respecte de les pressions i interferències del poder polític. I és que Alemanya és un país que recorda i ha entès les lliçons de la seva història, especialment quan les conseqüències de la hiperinflació de la República de Weimar el 1923 varen esdevenir tràgiques.
No és aquest el cas del Banc Central Europeu (BCE), allunyat de les directrius alemanyes (només cal recordar com Axel Weber, antic president del Bundesbank, va ser vetat per dirigir el BCE), clarament subordinat als poders polítics i cridat a finançar els excessos de despesa i deute dels països més indisciplinats de l’eurozona, com Grècia i Espanya. Si l’estiu del 2012, davant el descontrol de les primes de risc i l’eventual trencament de l’euro, Draghi va anunciar que el BCE estava disposat a fer qualsevol cosa per preservar la moneda única, aquest dijous ha arribat a les mesures més extremes que pot adoptar. És l’anomenat quantitative easing (QE) o compra de deute sobirà per part del BCE.
El temps de marcar-se un farol ja ha passat i ara toca utilitzar el bazooka. Pel camí queden la reducció del tipus d’interès al 0,05%, el cobrament d’un tipus negatiu per als dipòsits dels bancs al BCE i el programa de préstecs de liquiditat a la banca. En paraules del francès Benoît Coeuré, membre del consell de govern del BCE, les compres de deute públic haurien de ser literalment “il·limitades”. Finalment, el BCE comprarà mensualment 60.000 milions d’euros de deute fins el setembre de 2016. A Espanya li correspon el 12,6% de les compres (143.600 milions). Donat que bona part del deute públic està en mans de les entitats financeres, la compra del BCE augmentarà les reserves bancàries i els bancs comercials podran concedir més préstecs, en un últim intent per reactivar l’activitat econòmica i lluitar contra la deflació de preus, que és una excel•lent notícia pels consumidors però negativa per a l’Estat i el poder financer. De fet, l’anunci del QE ja ha devaluat l’euro en relació amb el dòlar, provocant també la desvinculació de l’euro i del franc suís.
Quines són les possibilitats d’èxit d’aquest programa d’expansió quantitativa? Nul•les. Les mesures adoptades pel BCE, des del juny del 2012 fins ara, consistents en fixar l’interès en mínims històrics i proporcionar liquiditat als bancs comercials, varen servir per a què els bancs utilitzessin el diner del BCE a cost nul per comprar deute públic nacional a un interès superior. Un negoci rendible i segur. Ara, el BCE, amb l’ús de la seva arma de destrucció massiva, persegueix un doble objectiu. El primer és incrementar el preu dels títols de deute públic i reduir el seu rendiment, intentant que l’inversor destini els seus diners a actius més rendibles i arriscats com les accions de Borsa. L’impacte alcista a mitjà termini sobre les borses és incert. En aquests moments, l’interès a curt termini del deute públic alemany és negatiu, el que significa que l’inversor paga per deixar els seus estalvis al govern alemany. Com es pot entendre això? Doncs només en un context de manca d’alternatives millors. El mercat preveu problemes en el deute públic de països insolvents i els inversors es refugien en països solvents com Alemanya, malgrat que això signifiqui haver de pagar una “comissió” pel premium de seguretat rebut.
El segon objectiu és reduir encara més l’interès dels préstecs per incentivar l’endeutament de famílies i empreses. És possible que passi? Difícilment. No existeix ni prou demanda solvent ni voluntat d’endeutament, perquè el problema que tenim és justament d’excés de deute. A més, cal tenir en compte una diferència fonamental entre Europa i els EUA. Mentre que als EUA predominen els mecanismes borsaris per finançar les empreses, a Europa predomina el crèdit bancari. El QE opera directament en els mercats i només tindrà un efecte indirecte en el crèdit bancari i, per això, no serà efectiva a Europa. Per tant, l’últim recurs que li quedava a Mario Draghi per reactivar l’eurozona serà un fracàs. A més, no servirà ni per comprar temps. Quin govern introduirà les tan necessàries reformes estructurals, sabent que el BCE li garanteix barra lliure? Com més actua el BCE, menys fan els polítics. Finalment, si el guanyador de les eleccions d’avui diumenge a Grècia és Syriza, el fantasma de la ruptura de l’euro pot tornar a planejar sobre el futur d’Europa.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa