Comentàvem fa uns dies, des d’aquesta tribuna, la circumstància excepcional de la coincidència, en un mateix temps i espai, de grans genis de la literatura i el teatre. A l’Anglaterra renaixentista d’Isabel I conflueixen a Londres noms com Christopher Marlowe, Ben Jonson i, molt especialment, William Shakespeare. És una casualitat austral l’aparició simultània de tantíssim talent en un mateix lloc? No ho és. I argumentàrem els factors institucionals, socials i econòmics que permeteren el desenvolupament del teatre isabelí. De manera similar, a la segona meitat del segle XVIII coincideixen a Viena compositors com Gluck, Dittersdorf, Salieri, Haydn, Mozart i Beethoven. És el que s’anomena la Primera Escola de Viena. Aquests compositors varen començar a abandonar les complexitats del barroc per començar l’anomenat “període clàssic”, de certa simplicitat, especialment quan es compara amb la tècnica del contrapunt, que buscava una o diverses melodies acompanyades de progressions harmòniques senzilles. Els darrers anys de Mozart a Viena coincideixen amb la Declaració d’Independència dels EUA, l’inici de la primera Revolució Industrial a la Gran Bretanya i l’esclat de la Revolució Francesa. El seu ecosistema intel·lectual inclou noms com Voltaire, Franklin, Hume, Adam Smith, Goethe i Schiller. Ens podem preguntar si el sorgiment de la Primera Escola de Viena és una casualitat. I, de nou, la resposta és negativa.
Amb l’adveniment de la revolució industrial apareix la burgesia. I la creixent classe mitjana disputarà el poder a la noblesa aristocràtica. La principal hipòtesi és que la fragmentació política del Sacre Imperi Romanogermànic i la divisió dels territoris governats pels Habsburg en multitud de petits països independents varen permetre i accelerar la profusió de tant talent musical, en una època de progrés general. La divisió entre territoris governats per nombrosos prínceps eclesiàstics i seculars, bisbes, comtes, cavallers imperials i ciutats lliures feien de l’imperi un territori molt menys unificat que els Estats que tenien a prop seu com França, Rússia o Espanya. En aquesta peculiar confederació de caràcter religiós cristià, l’emperador mai va aconseguir obtenir el control directe sobre els estats que oficialment regentava. El Sacre Imperi era un mosaic format per territoris autònoms o independents. L’emperador Josep II, pel qui Mozart va treballar, era un monarca il·lustrat. Com Frederic el Gran de Prússia era un músic amateur i va promoure mesures liberals com l’educació universal, l’eliminació de la censura, la fi de la servitud i la limitació de la pena de mort. Malgrat la guerra amb l’imperi turc, causant de moltes penúries financeres incloses les del propi Mozart, es pot considerar un dels primers impulsors de l’Estat de dret i de les llibertats civils.
En aquest entorn, Mozart va poder deixar de servir el bisbe Colloredo de Salzburg, en qualitat de servent domèstic, i iniciar una exitosa carrera a Viena com un aclamat compositor i virtuós pianista. A diferència de Bach, lligat al servei de l’església de Sant Tomàs de Leipzig fins la seva mort, Mozart sí va gaudir d’independència econòmica i artística en un incipient mercat musical. Malgrat alguns falsos estereotips, els seus ingressos econòmics eren considerablement alts i molt superiors a la mitjana de la seva època. De manera similar, el sou de Haydn incrementa espectacularment quan abandona el servei del comte Esterhazy en motiu de la seva mort, i passa a estrenar les simfonies londinenques a la capital britànica. L’increment dels ingressos va ser espectacular. La possibilitat de programar concerts públics amb peces pròpies i recaptant el taquillatge de l’entrada, la venda de les obres als editors musicals, les classes i les comandes musicals varen oferir nous camins d’autonomia artística i progrés abans desconeguts. Pocs anys més tard, Beethoven gaudiria d’independència artística total a Viena gràcies a aquests mitjans. L’avanç de la tecnologia, amb l’aparició del piano modern, també va permetre l’expansió del mercat disponible i l’augment de la demanda de serveis musicals. Amb un so molt més potent i contrastat que el del clave, Mozart i Beethoven li dedicarien moltes sonates i obres concertants. El modern piano permetia oferir concerts a audiències més nombroses, augmentant els ingressos, i la seva introducció a les llars privades assegurava també una demanda addicional d’obres per aquest instrument.
Viena era la capital d’un Sacre Imperi format per 1.800 territoris independents, cada un amb la seva orquestra, teatre d’òpera, músics, literats i científics. Contràriament, l’actual Unió Europea només té 27 països membres. Entre aquests, són els del sud (inclosa França) els més irresponsables, infractors sistemàtics de directives i culpables que el projecte comú trontolli i pugui fracassar. Són França i la seva (mala) còpia espanyola els Estats més centralistes i jacobins, els que menys participen de la fragmentació política original del Sacre Imperi. L’expansió dels mercats i la divisió política varen permetre que el fill d’un jardiner (Gluck), el fill d’un manyà (Haydn), el nét d’un enquadernador (Mozart) i el fill d’un alcohòlic maltractador (Beethoven) es convertissin en empresaris musicals i gegants de la música universal. A les portes d’una gran crisi econòmica, s’ha de lluitar igualment per avançar en la fragmentació política i la consolidació del mercat comú europeu. En depèn la prosperitat de les futures generacions.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.