L’amenaça climàtica


El president del govern central Pedro Sánchez ha presentat aquesta setmana a la seu del Ministeri per a la Transició Ecològica el paquet que inclou l’avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, l’esborrany del Pla Nacional d’Energia i Clima, i l’Estratègia de Transició Justa. El president ha estat acompanyat per les ministres per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera; d’Hisenda, María Jesús Montero; de Treball, Magdalena Valerio; i d’Indústria, Reyes Maroto. La Llei de Canvi Climàtic és el marc normatiu on es fixen els principals objectius a assolir, així com els mecanismes per emprendre la transformació del sistema energètic d’Espanya. Concretament, es preveu augmentar la generació elèctrica mitjançant renovables passant del 20% el 2020 al 41% el 2030 fins arribar al 100% l’any 2050. Per a Sánchez Castejón, això no és un caprici, sinó quelcom necessari, en línia amb l’estratègia a llarg termini que reclama la Unió Europea d’avançar cap a una economia descarbonitzada. El document d’Estratègia de Transició Justa estableix un ampli pla d’ajudes i subvencions per a facilitar la transició als sectors i regions més vulnerables en aquest procés de transformació. I el Pla Nacional d’Energia i Clima precisa com es realitzarà i quines actuacions concretes vol desplegar el Govern al llarg del temps. En un brindis al sol, el president ha assegurat que es crearan 300.000 nous llocs de treballecològics en 10 anys, fonamentalment lligats als serveis, la indústria i la construcció. I que es generaran oportunitats de negoci per valor superior als 200.000 milions d’euros en la pròxima dècada. De nou, aquesta predicció és enormement arriscada i inversemblant. Ningú té la bola de vidre per endevinar el futur. I, no ens equivoquem, és l’empresari el qui detecta les oportunitats de negoci existents en el mercat, que intentarà cobrir a risc propi. Si ho encerta i satisfà les necessitats dels consumidors serà premiat amb beneficis, però si s’equivoca ho pagarà amb el seu patrimoni personal. De fet, la paraula empresa prové etimològicament del verb llatí in prehendo-endi-ensum, que significa descobrir, veure, percebre, donar-se compte de. El govern no pot substituir la funció de l’empresari. Quan ho ha intentat, els resultats sempre són invariablement negatius. Sí pot, en canvi, interferir en la lliure competència i concedir canongies i rendes garantides a la clientela política, que altres hauran de pagar. Al final, els guanys d’uns pocs privilegiats es fonamenten en les pèrdues de la majoria. El futur és sempre incert i està per fer. El futur, a més, està obert a totes les possibilitats creatives de l’home, de manera que cada actor s’enfronta al mateix amb una incertesa inerradicable.

La generació elèctrica mitjançant renovables suposa el tancament de les centrals de carbó i les nuclears. De manera similar, si l’objectiu és arribar al cotxe sense emissions de CO2, el govern haurà de prohibir la matriculació i venda de cotxes dièsel i gasolina a partir de 2040. Tots els vehicles que es posin en circulació haurien d’utilitzar exclusivament electricitat. Però el cotxe elèctric és car, les bateries tenen poca autonomia, necessiten moltes hores de càrrega i no hi ha encara una xarxa de carregadors a les ciutats o a les carreteres que faciliti la càrrega de forma ràpida. I què dir de l’impacte sobre la indústria automobilística? A Espanya aquest sector genera 300.000 llocs de treball directes i altres dos milions d’indirectes, representant el 9% de la població activa i del PIB. De fet, Espanya ostenta l’octava posició mundial dins dels deu primers països productors d’automòbils, per davant de Brasil i França.

El president Sánchez declara el seu compromís per millorar la situació de les generacions futures, “les més afectades pel necessari canvi de paradigme”. És clar que la contaminació trasllada un cost a la societat i que s’ha de controlar. El que no és clar és que això s’aconsegueixi per normatives estatals. Mencionem només els treballs de Henry Coase, Nobel d’Economia l’any 1991, i les solucions per corregir les externalitats negatives per mitjans alternatius. Crida molt l’atenció aquesta preocupació selectiva per la població del demà. Que potser l’endeutament d’avui no significa més impostos a pagar per les generacions futures? Que potser la baixa taxa de fecunditat actual no compromet Ia viabilitat futura del sistema? I què passa amb les pensions a mitjà termini? El govern espanyol hiperactua per frenar l’escalfament climàtic, un problema global a molt llarg termini, amb polítiques molt intervencionistes i d’impacte nul a nivell mundial. En canvi, no fomenta polítiques actives d’impuls a la natalitat (xecs nadó, conciliació de la vida familiar i laboral…), no fa res per aturar l’hemorràgia del dèficit públic, i es mostra incapaç de reformar un sistema de pensions inviable. La fal·lera del govern per intervenir en excés les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell. La tripulació del Titanic xalava en la disbauxa, aliena al bloc de gel que rebentaria el vaixell i l’enviaria al fons de l’oceà. Com la població espanyola, que s’ha acostumat a un nivell de vida insostenible, al temps que els dirigents aixequen cortines de fum per tapar els esculls imminents que amenacen col·lisió.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.