L’abat Oliba (971-1046) és una de les figures més destacables del seu temps, amb una influència i rellevància que transcendeixen la incipient formació de la Catalunya medieval. Besnet del comte Guifré el Pilós fou un abat benedictí, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà. A més, també va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Cardona i Manresa. Una Manresa que va ser completament destruïda per la ràtzia del cabdill musulmà Abd-al-Malik l’any 1003 i que gràcies a l’esforç d’Oliba tornava poc després a ser una ciutat activa i rellevant que no solament disposava d’una nova església, sinó que també tenia una canònica, substituïda al segle XIV per la magnífica basílica gòtica de la Seu.
Amb l’objectiu de commemorar el mil·lenari Oliba, el bisbat de Vic ha organitzat un projecte itinerant sota el nom de «Oliba Episcopus: Camins». Els actes, amb inici a la seu manresana, continuaran al monestir de Santa Maria de l’Estany (18 d’agost) i el monestir de Sant Joan de les Abadesses (29 de setembre), concloent al Palau de l’Abadia i la catedral de Vic (27 d’octubre). La Seu de Manresa ha acollit el primer acte, mostrant la vessant de l’abat Oliba com a constructor.
Constructor físic de monestirs, esglésies i castells; reconstructor de la ciutat de Manresa; i gran difusor de la cultura amb la còpia als scriptoria dels monestirs catalans dels clàssics llatins que situaren la cultura catalana com a capdavantera d’Europa. Oliba feu de Santa Maria de Ripoll un dels centres culturals més importants de l’Europa occidental i de tota la cristiandat. Gerbert d’Aurillac, que va ser Papa l’any 1000 amb el nom de Silvestre II, estudià durant tres anys al monestir de Ripoll, introduint a Europa la numeració àrab decimal i el concepte de zero. Però la importància de l’abat Oliba va més enllà de la construcció física, cultural i espiritual de la futura Catalunya.
Quan neix Oliba, els comtats catalans eren una terra de frontera que formava part, només nominalment, del regne dels francs. Sota l’amenaça constant de l’encara temible califat de Còrdova era el lloc de trobada entre un sud islàmic que atresora el saber de l’antiguitat, una potent comunitat jueva amb contactes a tot el món i una cristiandat cada cop més segura de si mateixa. La Marca Hispànica, terra de trobada però també de frontera, s’interposava entre l’Imperi franc i el d’Al-Andalus, i va ser organitzada en comtats: Rosselló, Cerdanya, Urgell, Girona, Empúries, Barcelona, Ribagorça i Pallars. I en aquest context, Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al defensar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, a pagar tributs i censos, i fins i tot a formar part de la seva host en cas de guerra. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat.
Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i lliure intercanvi, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això segurament formés part dels seus designis.
La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina i de talla europea. Va ser un protagonista destacat del naixement de Catalunya a l’edat mitjana; un artífex privilegiat del creixement espiritual, cultural i econòmic a ambdós costats dels Pirineus. Des de Prades, Toluges i Elna al nord, fins a Ripoll, Vic i Montserrat al sud. Des dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó al Conflent, fins a llocs tan diversos com Sant Pere de Rodes a l’Alt Empordà o Sant Vicenç de Cardona al Bages, passant per les seus de Girona i Manresa. Mil anys després de l’abat Oliba, Catalunya torna a estar immersa en una crisi profunda i polièdrica, tant a nivell econòmic i polític com cultural i espiritual. Mil anys després, les condicions d’espoli continuen, ja que els catalans hem de treballar més de mig any, exactament fins el 5 de juliol, per pagar les despeses de funcionament no dels senyors feudals, sinó de l’Estat. Ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Catalunya del segle XXI.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.