La vacuna contra la covid

La covid va sorprendre Espanya el març passat i, sis mesos més tard, continua fent-ho, sent Madrid la ciutat que capitalitza el desgavell i el desastre en la gestió política i sanitària. Espanya és el país europeu que pitjor va entrar a la pandèmia, el que ha recaigut amb més contagis relatius i el que presenta pitjors expectatives. No hi ha un altre exemple ni soci comunitari on puguin comparar-se les estadístiques de contagis, morts, personal sanitari malalt, ancians morts, depressió econòmica, tancament d’empreses, atur, descontrol del deute, assistencialisme promès però no complert, ERTEs no cobrats, diferències socials creixents, esfondraments borsaris i repunt dels contagis. El confinament ha resultat tan desastrós com el desconfinament. I és que en aquest país es mescla massa la política amb la ciència. Les autoritats polítiques s’haurien d’abstenir d’intervenir en ciència i investigació. Però potser hi ha una excepció de la que voldríem parlar avui. I és que no podem oblidar que les patents, sobre fàrmacs i vacunes, són drets exclusius concedits per l’Estat als investigadors, que explotaran comercialment el producte durant vint anys sense competència. La creació d’aquest monopoli legal encareix el preu del fàrmac, fet que beneficia la indústria farmacèutica, però perjudica els usuaris i també el propi Estat, que veu incrementada la despesa sanitària per aquest motiu.

Són moltes les esperances que s’han posat en la fabricació i distribució massiva d’una vacuna. El passat 18 de març, quan Espanya només portava cinc dies en estat d’alarma, es va propagar una notícia que assegurava que la vacuna xinesa estava al caure. I des d’aleshores hem llegit la mateixa notícia innombrables vegades. Malauradament, no és tan fàcil. Fins ara, la humanitat no ha desenvolupat una vacuna completament efectiva contra un virus de la família del SARS-CoV-2. I les vacunes solen tardar un mínim entre 3 i 5 anys per desenvolupar-se. La cursa per la vacuna és un dels projectes científics més important de l’actualitat, que mobilitza els recursos públics de governs, universitats i empreses privades. Els epidemiòlegs expliquen que no totes les vacunes són iguals. Algunes, com la del xarampió, té efectes beneficiosos gairebé de per vida amb poca dosi. D’altres, en canvi, com la de la grip, presenta beneficis limitats només per una temporada. Encara no sabem de quin tipus serà la de la covid, tot i que sembla probable que sigui semblant a la de la grip. Tampoc sabem quant temps durarà la immunitat que proporcionarà.

A nivell mundial, la malaltia suma més de 32 milions d’infectats i quasi 1 milió de víctimes mortals a dates d’ara. Els tractaments farmacològics, utilitzant antivírics i antiinflamatoris, estan reduint la taxa de letalitat del virus. Però els epidemiòlegs situen entre el 60% i el 70% la població que necessita ser immune per aconseguir la immunitat de grup. I donat que la taxa de seroprevalença, amb dades del Ministeri de Sanitat, és només del 5,2%, estem molt lluny de la immunitat col·lectiva i, per tant, la vacuna es fa del tot necessària. Una variable molt important que s’hauria de discutir a l’avançada és el preu de la futura vacuna i dels fàrmacs anticovid. A l’informe de l’OMS sobre l’accés al tractament per Hepatitis C, per exemple, es presenten diferents preus del sofosbuvir i el daclastavir. I les diferències són molt notables en funció dels països on estigui vigent la patent, que encareix extraordinàriament el fàrmac, o els països amb accés a medicaments genèrics. A Egipte, per exemple, on no es va concedir la patent, el preu del tractament trimestral amb sofosbuvir va ser de 153 $, mentre que el daclastavir s’adquiria per només 21 $. Amb aquests preus, més de 650.000 pacients varen rebre tractament.

La concessió de patents, en canvi, encareix el preu i dificulta l’accés als medicaments. Pel que fa a Espanya, un estudi de Swathi Iyengar i altres experts de l’OMS estimen un preu mitjà de 55.723 $ amb un descompte del 23%. Si considerem que el pressupost sanitari total ha estat limitat per les restriccions del programa d’estabilitat, l’increment de la despesa farmacèutica només es pot sostenir reduint altres partides de l’atenció sanitària. Molt destacadament, la remuneració dels professionals de la salut, que es queixen del sou i la precarietat laboral que pateixen. Pel que fa al preu de la vacuna contra la covid, les diferències són molt notables entre la de la nord-americana Moderna (entre 42 i 50 euros) i la britànica d’Oxford (cost de producció de 2,5 euros). La Comissió Europea hauria de signar compromisos anticipats de mercat amb les empreses que tinguin capacitat per produir i distribuir la vacuna a gran escala. Bona part de la investigació necessària per desenvolupar la vacuna o els nous fàrmacs està públicament subvencionada i, per tant, provenen en últim terme de tots els contribuents. La Comissió també ha constituït un organisme de prestació d’assistència urgent (Emergency Support Instrument) dotat amb un pressupost de 2.700 milions d’euros per cobrir els costos inicials de desenvolupament i producció de la vacuna. Hem d’aprendre, per tal de no tornar a repetir, les doloroses lliçons del desigual accés en el tractament de malalties com la Sida o l’Ebola. En canvi, la inexistència de patents en la vacuna de la meningitis va permetre desenvolupar-la per només 40 cèntims la dosi. Aquest és el camí a seguir en el cas de la covid. Ningú s’hauria de poder apropiar la futura vacuna. Aquesta ha de ser accessible sense privilegis de monopoli. Començant pels treballadors sanitaris i les persones vulnerables, i seguint per tothom en el món.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada