La ultraexpansiva política monetària del BCE

El BCE va decidir el dijous 2 de maig a Bratislava, en la seva reunió periòdica del consell executiu, rebaixar el tipus d’interès del 0,75% al 0,5%, el nivell més baix de tota la història de l’euro. El banc emissor europeu també ha assegurat liquiditat il·limitada a la banca fins, com a mínim, el juliol del 2014. Com a la divertida pel·lícula on els germans Marx decideixen cremar tota la fusta dels vagons per impulsar la locomotora del tren, el BCE ha fet un pas més per esgotar tot l’arsenal monetari del que disposa, en una escena més pròpia del gènere del terror que del còmic. El marge que li queda per rebaixar el tipus d’interès fins al 0%, tot igualant-se als seus homònims dels Estats Units i del Japó, és molt escàs. Amb tot, que l’IPC oficial estigui per sota del 2% és l’excusa perfecta del BCE per defensar que la inflació està controlada i llançar-se a l’ús intensiu de la impremta del banc emissor. Les conseqüències que aquesta pràctica ha tingut i tindrà en la formació de bombolles o sobrevaloració de diferents actius que, tard o d’hora, han de punxar tot realimentant la inevitable crisi financera i recessió econòmica, són sistemàticament ocultats a l’opinió pública.

L’objectiu d’aquesta ultraexpansiva política monetària és traslladar la il·limitada creació de liquiditat, en forma de finançament, al sector real de l’economia, famílies i empreses, tot impulsant el consum, la inversió i la recuperació d’un creixement econòmic fins ara negatiu. Tots els instruments monetaris del banc emissor apunten en la mateixa direcció. El coeficient de reserva o coeficient fraccionari de caixa ja es va rebaixar el gener del 2012 del 2% a l’1%. De cada 100 euros ingressats en un compte a la vista d’un banc comercial, aquest només té l’obligatorietat de guardar-ne o immobilitzar-ne 1 euro. Dels restants 99 euros en pot disposar lliurement com vulgui, en flagrant violació dels principis jurídics i econòmics més elementals. Per altra banda, la facilitat marginal de dipòsit, o la remuneració que obté el banc comercial per dipositar els diners en el Banc Central, és el 0%. Per tots els mitjans s’intenta que els bancs comercials mobilitzin els recursos líquids i reactivin el crèdit. Això no s’aconseguirà per diferents motius.
En primer lloc, el sector bancari, encara en procés de sanejament malgrat el rescat públic (o potser degut al rescat públic), utilitzarà aquests diners per assegurar-se guanys immediats en operacions de carry trade. Suportant el cost del 0,5%, els bancs només tenen que invertir en deute públic al 5% per guanyar un atractiu 4,5%. Un negoci tan fàcil com lucratiu, que a més compta amb la benedicció de l’estat, a qui solventa els seus problemes de tresoreria a curt termini, a costa d’empitjorar, encara més, la situació a llarg termini. Per altra banda, les dificultats financeres dels propis bancs fan que els recursos aconseguits del banc emissor s’utilitzin per cobrir les necessitats pròpies, més que no pas destinar-los al crèdit.

Per tant, en segon lloc, a les famílies i les empreses no els hi arribarà l’estímul monetari. Sobreendeutats com estan encara pels excessos hipotecaris previs a la crisi, els esforços privats es concentren en amortitzar deute i augmentar els recursos propis. Un abaratiment del tipus d’interès no aconsegueix sinó diferir el necessari procés de sanejament financer, ja que desincentiva l’amortització dels préstecs. Aquests, a un interès variable, presenten ara unes despeses financeres menors i allarguen innecessàriament el període de palanquejament. Per altra banda, Mario Draghi tampoc ha concretat mesures concretes per finançar les pimes, anunciant només la creació d’un grup de treball per promoure garanties de préstecs i que té pendent el consens del Banc Europeu d’Inversions.

Malgrat que Merkel va manifestar que a Alemanya li convenia pujar el tipus d’interès, en un entorn internacional de polítiques monetàries molt expansives, especialment per part dels EUA i del Japó, i de devaluacions competitives entre divises, la decisió del BCE pot servir per frenar l’apreciació relativa de l’euro i l’encariment dels productes europeus, tot impulsant les exportacions. L’únic problema és que els moviments estratègics dels altres països poden degenerar en una guerra de divises, destruint la bàsica cooperació internacional que s’aconseguiria mitjançant tipus de canvi fixos, i provocant una desintegració del lliure comerç internacional de fatals conseqüències per a tothom.

Aleshores, aquesta mesura del BCE serveix realment per alguna cosa? Sí, en el millor dels casos serveix per guanyar temps, tot esperant les inevitables reformes estructurals de liberalització dels mercats que fa sis anys que s’esperen. El problema és que el temps, com la fusta que crema a l’escena dels germans Marx, s’està acabant. O preguntin, si no, a tota la generació perduda per culpa d’aquesta crisi.

Jordi Franch Parella – doctor en economia i professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.