La temuda recuperació en forma de “L”

Des de l’inici de la crisi financera internacional, els comentaristes han volgut descriure gràficament la forma d’aquesta crisi. Els més optimistes, que preveien una ràpida recuperació, afirmaven que seria en forma de V, i que després de tocar fons començaria a no tardar la reactivació. Quan, a partir del 2008, es va constatar que la situació no millorava, la van canviar per una U, tocant el fons durant més temps i posposant l’anhelada millora econòmica. Però la tossuda realitat també va desmentir aquesta situació. Després de la primera caiguda en recessió el 2008, i d’un dèbil i imperceptible creixement positiu el 2010, Espanya tornava a la zona vermella de creixements negatius el 2011, d’on no se n’ha sortit fins el tercer trimestre del 2013, amb l’anèmic creixement del +0,1% tan victorejat pel govern. És la definitiva sortida a una crisi en forma de W? Em temo que no. L’atonia i la debilitat de les constants vitals de l’economia espanyola, on hi persisteixen greus desequilibris econòmics fonamentals i disfuncions institucionals, no fan preveure una recuperació ràpida ni vigorosa. Podríem iniciar una llarga etapa d’estancament. Per tenir alguna referència, com la que arrossega el Japó. Els nipons porten més de vint anys  coexistint amb la crisi que es va iniciar el 1990 amb la punxada de la bombolla immobiliària. En definitiva, és la temuda recuperació en forma de L.

Que alguna cosa s’ha fet molt malament és evident. Ningú dubta dels excessos monetaris per part dels bancs centrals, de la inadequada regulació i supervisió dels governs i organismes públics oficials, o dels excessos en la hiperexpansió del crèdit concedit pels bancs comercials, sense recolzament d’estalvi real. Amb el paradigma econòmic dominant monetarista-keynesià, la resolució d’aquesta crisi s’ha intentat mitjançant l’augment en les dosis de les mesures que ens han portat precisament on estem. No és aquesta una curiosa manera de pretendre resoldre els problemes? És com si a un malalt de diabetis se’l volgués curar amb més sucre, o que un refredat per exposició prolongada al fred es tractés amb severes hipotèrmies. Els bancs centrals, els òrgans de planificació centralitzada de la política monetària i monopolis públics de la moneda, han continuat amb agressives polítiques monetàries expansives, abaratint els tipus d’interès fins el 0% i injectant nou diner a bancs i estats. Els governs han optat per tornar a regular l’ultraintervingut sector monetari i financer, sempre a benefici propi i de l’oligarquia financera, promovent rescats bancaris i augments draconians d’impostos. Així, mentre que a efectes propagandístics Montoro dóna la crisi per finalitzada, a efectes impositius suspèn la disminució de l’espoli fiscal sine die. Mentre s’esgota el Fons de Reserva de la Seguretat Social, el número de treballadors que cotitzen amb salaris més baixos per cada pensionista és de només 1,95, indicant l’esgotament de les futures pensions i del subsidi d’atur. I els bancs comercials han deixat de prestar a les empreses i famílies, per dedicar-se al lucratiu i segur negoci de finançar el sector públic, subscrivint massivament les emissions de deute públic de l’estat.

La Reserva Federal nord-americana, la institució monetària mundial capdavantera, acumula un historial horrorós des de la seva creació el 1913. Les crisis econòmiques, la pèrdua de valor real de la moneda i la inestabilitat financera, com han estudiat Selgin i White, han empitjorat durant l’últim segle, patint la humanitat crisis molt més freqüents, llargues i profundes. Els problemes monetaris i financers del segle XIX, estabilitzat amb el patró or, van ser molt inferiors al caos actual. Està per veure com respondrà l’economia dels EUA (i la mundial) a la retirada dels estímuls monetaris directes de 85.000 milions de dòlars mensuals, que previsiblement haurà de realitzar Janet Yellen, la nova governadora. Els balanços dels principals bancs centrals s’han quadruplicat amb la crisi (de 5 a 20 bilions de dòlars) i això suposa una amenaça latent d’inflació i la creació de noves bombolles. Quan es redueixi el ritme de fabricació de nova moneda, que actua amb efectes narcòtics i dopants, els desequilibris estructurals de l’economia real es faran visibles. Molt em temo, i voldria equivocar-me, que ens espera un llarg camí d’estancament econòmic i atur elevat. Com deia Albert Einstein, no podem repetir exactament el mateix i esperar resultats diferents. Si veritablement volem un desenvolupament sostenible i equitatiu, calen canvis institucionals importants i un nou paradigma econòmic dominant.

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.