La riquesa de les persones


L’economista polític Adam Smith (1723-1790), un il·lustrat escocès que va viure en temps de la primera Revolució Industrial anglesa, es va preocupar dels processos econòmics que permeten a una societat prosperar i avançar. Els seus estudis no van ser els primers ni els més encertats (només cal pensar en les importants contribucions de l’Escola de Salamanca del segle XVI, amb jesuïtes tan destacats com Luis de Molina, Luis Saravia de la Calle, Francisco Suárez i Juan de Mariana), però va posar de relleu que l’estalvi i la inversió són imprescindibles per a la creació de riquesa. I com més gran és la riquesa acumulada, més elevat és el nivell de vida del que podem gaudir. Hi ha diferents maneres d’acumular riquesa. Un recent estudi del Banc Mundial (The changing wealth of nations 2018) diferencia el capital humà (capacitats de l’home i la dona per generar ingressos i crear valor afegit), el capital físic (maquinària, edificis, infraestructures…) i el capital natural (petroli, reserves d’aigua, recursos naturals…). Segons l’esmentat estudi, el capital humà és el més important de tots. Seria el responsable del 64% de la riquesa mundial. La importància del capital físic i natural seria molt inferior, del 27% i 9% respectivament. De fet, en economia es sol parlar de l’anomenada maledicció dels recursos naturals. Països dotats amb grans reserves i explotacions de petroli són sistemàticament pobres i miserables. Pensem, per exemple, en Venezuela. Una elit política corrupta s’apodera del control de l’or negre, deixant al marge a la majoria de la població, que malviuen en la indigència. I a l’inrevés també. Països sense recursos naturals s’han situat entre els més pròspers del món. Pensem en Suïssa. O també en Singapur i Hong Kong.

La desigualtat entre els països més rics i els més pobres és enorme, ja que els primers disposen d’una riquesa per habitant 52 vegades superior. L’informe considera que la riquesa mundial ha crescut un 66% entre 1995 i 2014, passant de 690 bilions de dòlars a 1.143 bilions (en dòlars constants de 2014). Aquest fet, però, amaga grans desigualtats en la distribució. I és que la riquesa per persona s’ha estancat o reduït a més de 20 països, ja siguin països pobres o països desenvolupats pertanyents a l’OCDE i que han estat molt afectats per la crisi financera de 2008.

Pel que fa a Espanya (any 2014), les dades del Banc Mundial xifren en 342.470 dòlars la riquesa per habitant. Naturalment, cal no confondre la riquesa amb la renda. La riquesa és el valor del patrimoni d’una persona en un moment donat, mentre que la renda són els ingressos percebuts durant un any (pel cas d’Espanya, 29.600 dòlars o 22.780 euros el 2014). La riquesa per càpita espanyola és un 20% inferior a la italiana (427.466 dòlars), un 45% inferior a la irlandesa (627.256 dòlars), un 47% inferior a la de França i el Regne Unit (641.707 i 647.694 dòlars respectivament), un 53% inferior a la d’Alemanya (729.064 dòlars), un 65% inferior a la dels Estats Units (983.280 dòlars) i un 74% inferior a la de Luxemburg (1.288.607 dòlars). De la riquesa mitjana per espanyol, el capital humà és qui té un pes superior (63% del total), mentre que els recursos naturals representen només el 3%.

El capital humà es calcula com el valor dels ingressos d’una persona al llarg de la seva vida laboral, tenint en compte la salut i l’educació. I amb aquestes estimacions del Banc Mundial, les conclusions són clares. Invertir en salut i educació fa les economies més productives i la població més sana, incorporant personal qualificat a la força laboral i accedint a llocs de treball de més productivitat amb sous més elevats. No hi pot haver desenvolupament sostingut i fiable si no tenim en compte el capital humà com el component més important de la riquesa de les nacions. I pel cas espanyol, les xifres són alarmants. La caiguda de la natalitat, l’envelliment de la població i la reducció dels salaris percebuts amenacen seriosament aquest capital humà.

Per fer-nos una idea: si el número de naixements era de 670.000 l’any 1975, les xifres es redueixen a només 408.000 l’any 2016. Actualment, Espanya té un saldo vegetatiu negatiu. És a dir, el nombre de defuncions supera el de naixements. En només una dècada s’han deixat d’incorporar en el mercat de treball 2,5 milions de treballadors. I pel que fa referència a la banda alta de la piràmide demogràfica, les persones amb més de 65 anys representaran més del 30% de la població l’any 2050. El govern no té una política que afavoreixi la natalitat ni la conciliació del món familiar amb el professional. Encara pitjor, el blindatge constitucional del pagament dels interessos del deute públic (modificació de l’art. 135 de la Constitució Espanyola l’estiu del 2011) fa preveure retallades importants en les pensions, com també en sanitat i educació. Pensem que els Estats Units acaben de pujar +0,25% el tipus d’interès fins arribar al 1,75%. No passarà massa temps fins que el BCE faci el mateix, obligant Espanya a pagar els interessos de l’enorme volum de deute públic acumulat. La reducció de la població i l’empitjorament del model sanitari i educatiu, fagocitat pel cost dels interessos, malmetrà amb seguretat el capital humà d’Espanya. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.