La revolta dels armilles grogues


La hipercentralitzada i estatitzada França viu la revolta dels “armilles grogues” (gilets jeunes) des de fa dues setmanes. Aquest moviment contra la pujada dels preus dels carburants, per culpa dels impostos que el govern Macron ha introduït, amenaça amb paralitzar el país gal i denota un profund malestar social de les classes mitjanes i baixes. Tot i tenir feina, molts d’ells asseguren que ho passen malament per arribar a final de mes.

Els elevats impostos, que alimenten la sobredimensionada maquinària estatal, erosionen la capacitat adquisitiva de la població. Les virulentes protestes als carrers i els talls de carreteres alimenten la retòrica i la base electoral del partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, hereu de l’extint Front Nacional. Resulta paradoxal la càrrega estatal del país francès. Aviat farà exactament 230 anys, el poble es va revoltar contra les estructures de l’Antic Règim. La monarquia més absoluta del món, conjuntament amb l’espanyola (recordem que Felip V, el primer Borbó, era nét del “Rei Sol” Lluís XIV), oprimia el tercer estat amb càrregues fiscals abusives. La sequera de l’estiu del 1788 va preparar la detonació de la Revolució Francesa. El preu del pa, un aliment bàsic, es va triplicar i les tensions socials van esclatar. L’enfrontament del tercer estat amb els privilegiats, la noblesa i el clergat, acabaria amb la victòria del primer. Els privilegis estamentals, vinculats a la família de naixement, s’acabarien. Però, alerta, continuarien els privilegis funcionals. Això significa la perpetuació de la desigualtat fiscal. Una part majoritària de la societat fa front al pagament d’impostos i una minoria n’és beneficiària. Que es paguin impostos o que se’n sigui receptor net no depèn de les circumstàncies de naixement, sinó de la funció que es desenvolupa dins de la societat. Empreses i treballadors contribueixen al manteniment de l’Estat, ara encapçalat pel President de la República i assistit per tota la casta política. Els dispendis senzillament s’han traslladat del palau de Versalles als palaus de l’Elisi i Matignon, amb el recolzament de l’Assemblée Nationale. I així com l’increment del preu dels cereals va provocar l’aixecament del poble francès a l’Antic Règim, la pujada del preu dels carburants per l’impost ecològic ha provocat l’ira de la classe mitjana i baixa del país veí, que es declaren farts de pagar impostos. Són els treballadors que han d’agafar el cotxe per anar a la fàbrica, o els estudiants que amortitzen un vehicle de segona mà per desplaçar-se al campus universitari, o tots els que no estan acomodats a la capitalíssima París o la glamurosa Niça. Tres de cada quatre francesos donen suport al moviment dels armilles grogues. És la manifestació popular més gran i transversal contra el president Emmanuel Macron i denota una fractura social i territorial no vista fins ara.

I què hi ha al darrera d’aquest moviment? Objectivament parlant, el preu del gasoil no sembla que pugui ser el motiu principal. És només el detonant. El litre de gasoil costa a França aproximadament 1,50 euros, més que la mitjana de la Unió Europea, però no és pas el més car. Fins a cinc països suporten preus més elevats. També a Espanya tenim un dels preus de l’electricitat més cara d’Europa i, de moment, ningú s’ha manifestat. Els gals tenen motius de descontentament més profunds i que acumulen de fa molt temps. L’últim impost sobre el carburant és simplement la gota que ha fet vessar el got. Una mobilització com aquesta és el símptoma d’una cosa molt més important, d’un malestar que ve de molt lluny. Fa palesa la fractura a la societat i les profundes desigualtats socials. I això passa en el país que té com a lema oficial la frase emanada de la Revolució Francesa de 1789 “llibertat, igualtat, fraternitat” (“liberté, égalité, fraternité”).

En un país profundament estatista i intervencionista, on la despesa pública absorbeix més del 56% del PIB. En un país de grans recursos de tot tipus, pal de paller i nucli originari d’Europa conjuntament amb Alemanya i el Benelux. En un país que confon la grandesa i el poder de l’Estat amb la prosperitat i el benestar del poble, o el projecte col·lectivista de les elits amb els plans individuals del ciutadà. La gent de carrer és pressionada per a què deixi el cotxe i agafi la bicicleta o el servei públic, amb trens i metros que sempre van plens i no ofereixen el millor servei possible. Al mateix temps, però, els dirigents polítics i l’oligarquia que els envolta, versió moderna de l’antiga cort versallesca, es mouen en grans cotxes de gran cilindrada i vidres opacs, molt més contaminants que el petit Peugeot o Renault de tercera mà.

El moviment dels armilles grogues és una alerta social de les classes mitjanes i baixes contra un govern de Macron creixentment desacreditat. I retroalimenta els partits més extremistes: la ultraesquerra de Mélenchon i la ultradreta de Le Pen, que coincideixen, malgrat diferències accessòries, en el principal: l’Estat totalitari. En paraules de Mussolini, “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”). Aleshores retornaran els plors i el cruixir de dents.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.