La renda garantida de ciutadania. Eliminar o perpetuar la pobresa?

A Catalunya s’ha donat llum verda a la renda garantida de ciutadania i el Parlament votarà una llei que vol que entri en vigor al setembre. A diferència de la renda mínima d’inserció, a la que substituirà, representa un dret subjectiu que cobrarà la persona i no la família. D’entrada, significa 550 euros per persona major de 23 anys, quantitat que anirà augmentant fins els 664 euros el 2020. Aquesta renda bàsica pot ser compatible amb un sou baix només en el cas de les famílies monoparentals i la Generalitat calcula que beneficiarà unes 70.000 persones.

Resulta molt difícil sostreure’s a l’encant de la renda garantida. Estarem tots d’acord que és una idea tremendament populista i que mobilitza ràpidament al seu favor amplis sectors transversals de la societat. És el perfecte catalitzador de la màxima de Frédéric Bastiat, un distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda garantida, sense aturar-se a pensar qui la paga. Desperta immediatament en nosaltres el desig de cobrar aquest mannà governamental, però mai de la vida pagar-lo. I en economia no hi ha res que sigui gratuït. Tot té un cost. Els anglosaxons ho tenen clar: there is no free lunch. La renda garantida té òbviament un cost, no és gratuïta i, en contra de la percepció inicial, presenta com a mínim quatre seriosos desavantatges o inconvenients.

En primer lloc, al dirigir-se privilegiadament a famílies monoparentals, genera un incentiu per no casar-se o per desfer matrimonis i generar llars monoparentals només amb l’objectiu de cobrar-la. La prestació amb aquestes condicions distorsiona la societat i genera un incentiu pervers a no formalitzar unions.

En segon lloc hi ha els problemes de finançament. La renda garantida té un cost i suposa un increment de la pressió fiscal. Quan el govern anuncia en ferm el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública té el perill de descontrolar-se. En el país de la picaresca, el cens de la població podria augmentar per mantenir sine die en el regne dels vius els possibles beneficiaris. En el moment en què l’asfíxia tributària sigui encara més elevada, amb l’objectiu de finançar el pagament de la renda garantida, la recaptació decrementaria i podria no arribar a ser suficient.

El tercer inconvenient és que afebleix la fibra emprenedora d’una societat i introdueix uns incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda garantida ja aconseguim (mal)viure? La pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’eradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball productius. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se amb el sud d’Espanya, Extremadura i Andalusia, i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? De manera similar, ha estat una transferència de rendes temporal, acotada en el curt termini, o s’ha convertit en una situació crònica i permanent a llarg termini?

Per últim, un quart desavantatge de la renda garantida és la incompatibilitat amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria. Quan el parlament de Catalunya aprovi una renda garantida, es convertirà en un focus d’atracció irresistible per a milions de persones en el món que voldran arribar al nou Dorado i viure d’aquest mannà governamental.

La renda garantida és una promesa tremendament populista que no serà eficaç i, molt probablement, pot arribar a ser contraproduent. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional del sector públic només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els suïssos, un poble pròsper i assenyat, es van mostrar contraris a la renda garantida amb una majoria del 78%. Els catalans, un poble no menys assenyat i que lluitem per prosperar, ens plantegem ara instaurar-la per llei? La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *