La renda bàsica


La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines destruiran llocs de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari. Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valdre per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.