La (in)dependència dels Bancs Centrals


Després de la descolonització de Sierra Leona per part dels britànics, Siaka Stevens va governar aquest país africà. Com molts altres governants que s’apoderen del control de les institucions, temia les amenaces al seu poder polític i estava disposat a sacrificar vides i el creixement econòmic per a mantenir el poder, sense reparar en els mitjans. Les pitjors pràctiques de dominació colonial de l’Àfrica subsahariana varen continuar una vegada recuperada la independència dels països. L’any 1980, Sam Bangura, governador del Banc Central de Sierra Leona, va criticar les polítiques de Stevens. Pocs dies després, va aparèixer assassinat. El varen llançar al carrer des de la planta superior de l’edifici del Banc Central. El carrer, ves quina casualitat, portava el nom de Siaka Stevens. Aquest és un exemple extrem de com el president del govern marca la política monetària del Banc Central. Hauríem de pensar que en els països avançats la independència del banc emissor es respecta escrupolosament. Però, és realment així?

Recordàvem la setmana passada el llegat de Paul Volcker, governador de la Reserva Federal (Fed) entre 1979 i 1987, i com va ser comminat directament pel president Ronald Reagan a no incrementar el tipus d’interès fins que hagués guanyat les eleccions. Pensar que el governant no farà mans i mànigues per influir en la política monetària, malgrat la teòrica independència plasmada sobre el paper, és d’una ingenuïtat flagrant. Donald Trump va anomenar Jerome Powell governador de la Fed el febrer de 2018, en substitució de Janet Yellen. I Trump no està disposat a repetir l’experiència de George Bush pare. Aquest semblava que encarava la reelecció en un ambient favorable, però un any abans de les eleccions de 1992 l’economia global va entrar en recessió. I George Bush pare va perdre les eleccions contra el jove candidat demòcrata Bill Clinton, que va centrar la seva campanya en el famós eslògan It’s the economy, stupid!, tot aprofitant la feblesa econòmica del moment. George Bush pare es va veure molt perjudicat per les decisions d’Allan Greenspan, que va apujar els tipus d’interès, encarint el crèdit a famílies i empreses i frenant el creixement de l’economia.

La tardor de 2020 Trump aspira a la reelecció, si l’impeachment no prospera, i per això està pressionant Jerome Powell d’una manera directa i descarada. La pressió de Trump creix i amenaça la pretesa independència del banc emissor de la primera potència mundial. En una de les seves piulades, Trump va arribar a insultar Powell: No guts, no sense, no vision. A terrible communicator. I Trump ha continuat pressionant la Fed fins que aquesta ha rebaixat el tipus d’interès tres vegades aquest any fins a situar-lo en l’1,5% actual. ¿Com es pot justificar una baixada com aquesta als EUA, un país que es troba en el cicle expansiu més llarg de la seva història, amb creixements del PIB per sobre del 3%, l’atur en mínims, creant 266.000 llocs de treball el mes de novembre i amb índexs borsaris en màxims històrics? El control de la Fed no és només una dèria de Trump. La congressista per Nova York Alexandra Ocasio-Cortez, demòcrata, ha exigit a la Reserva Federal que imprimeixi sense límit grans quantitats de dòlars per repartir-los directament a la gent. Qui no desitja tenir un grapat de bitllets a les mans aquestes festes nadalenques? Així impulsaríem el consum, els comerços estarien contents i la gent també! Trump ha generat un dèficit públic monstruós el 2019 d’un bilió de dòlars (4,5% del PIB). El deute públic dels EUA, economia que equival al 25% del PIB mundial, es situarà en 22 bilions de dòlars (107% del PIB) a finals d’aquest any!

Pel que fa a Europa, el juliol de 2019 el Consell Europeu va escollir l’alta funcionària francesa Christine Lagarde per succeir l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu (BCE). Els alemanys, ferms defensors de l’estabilitat monetària i molt crítics amb la deriva del BCE comprant deute públic, han estat vetats. Cap alemany no ocupa ni la presidència, ni la vicepresidència, ni el càrrec d’economista en cap. França, el país que va condicionar la reunificació alemanya de 1990 al sacrifici del marc alemany, és el vencedor. Amb la situació actual d’interessos negatius, els estalviadors del nord d’Europa subsidien els malversadors del sud. Alemanya estalvia més del 18% de la renda disponible, mentre que Espanya no arriba al 5%. Entre 2008 i 2018, Alemanya ha generat superàvits pressupostaris que li han permès reduir el deute públic del 82% al 60% del PIB. França, en canvi, genera dèficits públics entre el 3% i el 5% del PIB anual, i el seu deute públic ha pujat del 60% al 100% del PIB. La descarada pràctica del BCE de monetitzar els deutes públics no contribueix només a l’adveniment de la propera crisi, sinó també al possible trencament de l’euro i la fràgil unió europea. Mentrestant, però, aprofitem tots per passar unes bones festes de Nadal.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada