La fi del keynesianisme

El teòric marxista Antonio Gramsci afirmava, en temps de la Itàlia feixista, que el món esdevé molt perillós quan l’antic ordre social està morint i el nou encara no ha nascut. És possible que el xoc global causat per la COVID-19 ens hagi situat en una cruïlla de la història. Quan la pandèmia remeti i es vagi recuperant mica en mica la normalitat, la societat haurà canviat perceptiblement. Alguns dels escenaris habituals abans de la crisi hauran desaparegut, i n’apareixeran altres. Algunes persones i empreses ja no hi seran, però la vida continuarà. Continuarà, però potser de manera diferent. Pèricles va morir el 429 aC de l’epidèmia de tifus, però també l’esplendor de l’Atenes clàssica no es recuperaria mai més davant la preeminència del poder militarista d’Esparta. La Pesta Negra de 1348 va canviar substancialment les institucions socials i la mentalitat de l’època, condicionant la història posterior. El coronavirus ha agafat a molts països, entre ells Espanya, amb el peu canviat. No s’havien digerit encara els excessos que conduïren a la gran recessió del 2008, que ja hi tornem a ser. Catacrac. El govern dels EUA, de manera equiparable als europeus, va injectar 1 bilió (amb dotze zeros) de dòlars per parar el cop en aquell moment. El finançament directe dels governs a càrrec del Banc Central serveix, entre altes coses, per rescatar la banca i les grans corporacions oligopolistes relacionades amb el poder. I com sempre, qui ho acaba pagant, això no és cap novetat, són les debilitades classes mitjanes. La factura fiscal del treballador i del petit empresari no deixa d’augmentar.

Però tot aquest diner creat del no-res pels bancs centrals alimenta una monstruosa bombolla de deute. Segons un estudi del Banc Mundial (Global Waves of Debt, disponible online a Internet), en els darrers 50 anys hem tingut 4 grans onades de deute. La darrera es correspon amb la crisi del 2008. I amb només 10 anys, el deute global s’ha disparat fins els 253 bilions de dòlars el setembre de 2019. Amb les circumstàncies actuals de confinament global, els programes d’emergència per assegurar liquiditat continuaran incrementant el deute. Recordem que el sistema monetari i financer vigent és molt elitista, jeràrquic i centralitzat. No tothom accedirà d’igual manera als fons de liquiditat creats. El poder absolut el tenen els bancs centrals, que decideixen quants bilions fabricaran. Al seu costat, en aquesta particular cort financera, hi trobem els governs i les entitats financeres. Ells en són els grans beneficiats. Accedeixen a finançament il·limitat a cost zero. També ho són els grans monopolis, no necessàriament públics, regulats per l’Estat. Però les classes productives, treballadors i empresaris, viuen lluny de palau. Les ajudes que aconseguiran dependran en bona part de la seva capacitat d’organitzar-se com a lobbies davant l’administració. Un exemple l’hem tingut els darrers dies. El col·lectiu d’actors i actrius reclamen més ajudes. Quan el ministre de Cultura José Manuel Rodríguez va afirmar que “primer és la salut i després el cinema”, les xarxes socials començaren a bullir amb crits de dimissió i amenaçaren amb una vaga cultural. Itziar Miranda, la Manolita d’una popular sèrie televisiva, recordava que milions de persones consumeixen hores i hores davant la pantalla. Immediatament, la ministra d’Hisenda María Jesús Montero i el ministre de Cultura varen rectificar públicament.

És fàcil veure quins són els problemes d’aquest sistema. Perjudica sistemàticament els col·lectius més desfavorits i amb menys rellevància social o, senzillament, els més discrets i que només volen passar desapercebuts. Per altra banda, condiciona l’activitat dels grups de pressió perquè els coarta la seva llibertat creativa i els obliga a mantenir permanentment canals de contacte oberts amb l’administració. En moments d’urgència com els actuals guanya sentit que les famílies i les empreses puguin accedir directament al BCE. En lloc de tenir el compte corrent al banc nacional, el podríem tenir al Banc Central. I amb un clic d’ordinador aquest podria transferir 2.000 euros a cadascú a fons perdut. Una renda bàsica universal finançada pel BCE. El gran arquitecte d’aquest sistema és l’economista britànic John Maynard Keynes. D’aquí ve el terme keynesianisme o sistema intervencionista o mixt, on coexisteixen la propietat pública i la privada sota la direcció de l’Estat. Keynes no era comunista, però sí un visceral enemic del liberalisme laissez-faire i del patró or. L’any 1926 va escriure The end of laissez-faire, obra en la qual certificava la fi d’un règim liberal que va abastar des de la primera Revolució Industrial, en temps d’Adam Smith, fins a finals del segle XIX o inicis del XX amb la Primera Guerra Mundial. Si al final de l’era liberal la despesa pública i els impostos eren inferiors al 10% del PIB, ara superen el 40%. La diferència és abismal. Fins i tot un economista com Milton Friedman, titllat de neoliberal, va afirmar que ara tots som keynesians. Ens eduquem en escoles i universitats públiques, anem a la sanitat pública quan estem malalts, transitem per espais públics… Paguem molts impostos, actuem complint les regulacions del govern i financem el deute públic. Però és possible que també, ara, estiguem assistint a la fi del keynesianisme. Potser és només l’inici del final. Per això convindria pensar en quin demà volem. I començar a construir-lo des d’ara mateix.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada