La decadència d’Europa

5029890Que Europa cada vegada pinta menys en aquest món globalitzat ho veiem tots els dies. Tan sols cal seguir una mica el fil dels esdeveniments que marca l’agenda internacional, per comprovar la debilitat de la vella Europa davant conflictes com els de Síria o d’Ucraïna. També ho hem pogut constatar en com s’ha gestionat i es gestiona la crisi econòmica: en aquest salvis qui pugui, després de la recepta d’austeritat dictada des d’Alemanya… i poc més.

I és precisament ara, quan a l’avantsala de les eleccions europees, se’ns torna a enarborar novament la bandera estrellada reclamant-nos el vot amb el lema de: “més Europa que mai”.

Quina pena que Europa ja no existeixi! I quan dic que no existeix, em refereixo a que no existeix més que com un agregat de països, com un mercat comú, sense una política d’harmonització fiscal ni bancària, i amb una política exterior que és la rialla de la comunitat internacional cada vegada que obre la boca. Una boca que, per cert, no parla ni un llenguatge comú, ni defensa uns interessos compartits, ni representa més que a una bandera a la qual convé anar afegint estrelles per qüestions d’economia d’escala, i en la qual el ciutadà europeu no se sent representat per res. Per parlar d’aquesta forma, potser seria millor callar.

Europa ha oblidat la seva diversitat cultural, els seus orígens. Indolent i superba, ha renegat fins i tot del seu propi bressol condemnant a la ruïna a la mateixa Grècia.

Dol acceptar que Europa podria haver estat el model que hauria de seguir el món sencer i que ja no serà res. Entre d’altres coses, perquè Europa, més enllà de l’economia, ja no té un projecte clar de futur. O s’ha exhaurit pel camí (que pel cas és el mateix).

El gran projecte europeu, aquell somni grandiloqüent de pomposos estadistes, s’ha enfonsat en la misèria empantanegat pel deute. I amb ell, el peatge que s’haurà de pagar, serà el de desballestar un dels èxits dels quals podia sentir-se més orgullosa: el del seu Estat del benestar. Però això també ha de desaparèixer. El món ja no va per aquest camí. D’aquí que, en aquesta crisi, als europeus ens hagin agafat amb el peu canviat.

És cert que ha estat molt positiu el camí que ha hagut de recórrer Europa per passar de ser camp de batalla fins a convertir-se en el que és en l’actualitat. Però, què és Europa, a hores d’ara, més enllà d’un mercat i d’una moneda comuna?

No hi ha lloc per a més engany: Europa ja no compte. La seva veu ja no se sent. Els ciutadans europeus mereixen una explicació sobre cap a on es dirigeix Europa, i quin és el seu projecte de futur. Sense aquesta explicació, estar dins o fora de la UE resulta irrellevant. El silenci no porta enlloc. Necessitem saber.

Per això, quan les amenaces d’estar fora i les benaurances d’estar dins de la Unió Europea acaben per convertir-se en el pa nostre de cada dia, potser hauríem d’anar pensant en cercar Ítaca en un altre lloc. Utopia és sens dubte un lloc massa llunyà per a les nostres forces econòmiques, però el continent iberoamericà, o la zona del Pacífic, són sens dubte dos bons llocs per a tornar a començar.

L’adversitat pot angoixar-nos o fer-nos créixer. Si Europa s’ha resignat a ser el que és, potser serà necessari creure en les nostres pròpies forces, saber que en un futur pròxim haurem de virar el vaixell, cercar nous horitzons, donar un cop de timó, i qui sap si abandonar aquest zombi anomenat Europa que en nom de l’austeritat ens mossega cada cop més la jugular. Si és així, conèixer cap a on anem serà sens dubte la nostra millor garantia de futur…i d’esperança.

Joan Morales Alcudia – Professor dels Estudis d’Empresa de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.