La innovació forma part de la dinàmica de les empreses i de les organitzacions en un entorn competitiu de mercat. Sovint es presenta en forma de canvis graduals. La innovació incremental, evolutiva o gradual perfecciona els productes o les seves característiques. El servei actiu al consumidor fa que una empresa que tingui voluntat de continuar en el mercat s’escolti el client i atengui les seves necessitats. Amb el temps, l’oferta comercial de l’empresa incorporarà els serveis demandats, reduint costos i augmentant el valor afegit, i suprimirà els productes que han quedat antiquats i desfasats. No totes les empreses s’adapten a les necessitats del client. A algunes, senzillament, no els cal, beneficiàries com són dels favors estatals. Instal·lades en un monopoli legal i sense competència real, poden dedicar-se tranquil·lament a esprémer i plomar el client amb preus abusius. Els exemples, per desgràcia, són nombrosos a les nostres latituds. Altres empreses, tant se val, es fossilitzen en la rutina i quan desperten ja és massa tard per sobreviure en el mercat. En qualsevol cas, el procés de mercat és dinàmic i com en un procés de selecció natural sobreviuen les empreses que millor s’adapten a l’entorn canviant. Un altre tipus d’innovació és la disruptiva, associada a un canvi radical del producte i de l’organització. Pensem com la fotografia digital ha desplaçat els vells rodets dels aparells analògics, de la mateixa manera que els ordinadors han finiquitat l’ús de les màquines d’escriure.
El sector sociosanitari estarà els propers anys immers en un canvi disruptiu i radical que haurà de canviar les condicions de prestació dels serveis sanitaris. L’envelliment de la població i els condicionants econòmics seran les forces motrius d’aquest canvi. Amb la tendència demogràfica actual, Espanya perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. Per franges d’edat, fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, encara edat de treballar, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Si ara el nombre de defuncions ja supera el de naixements, el 2060, i per primera vegada a la història, els més grans triplicaran el nombre de nens de 0 a 15 anys. El nostre sistema sanitari, que ha aconseguit cotes d’excel·lència, s’està tornant disfuncional davant d’aquests canvis demogràfics. El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, Alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) arriba al 80% del total.
No ens trobem davant una situació conjuntural i passatgera, sinó estructural i irreversible, que demana un canvi radical del sistema sanitari a les noves exigències econòmiques i poblacionals. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Més del 91% de la mortalitat a Espanya està vinculada a malalties cròniques i es preveuen més d’un milió de demències senils el 2025. En un món amb recursos escassos, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. En el sistema sociosanitari, tant els factors de demanda (demogràfics i epidemiològics) com els d’oferta (fragmentació assistencial i els costos de les tecnologies sanitàries) pressionen la despesa a l’alça. Es preveu que el 2020 la despesa sanitària superi el 9% del PIB espanyol. La prioritat és aconseguir la millor salut per a la població. Amb més salut ja no es va al metge (menys despesa sanitària) i la persona treballa i cotitza (més ingressos).
És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació disruptiva o radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar una assistència totalment presencial per una de mixta que integra la telemedicina. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut. Es sol dir en educació que mestres del segle XX ensenyen nois i noies del XXI amb tècniques del XIX. Mutatis mutandis, es pot aplicar també a la sanitat. Els avenços clínics són vertiginosos, però l’organització del sistema sanitari no ha canviat. La sostenibilitat del sistema de salut és un problema complex i multidimensional i la solució, igualment complexa i multidimensional, suposa la transformació de l’actual model assistencial.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.