Oriol Junqueras i Vies, enmig d’una gran expectació, va pronunciar recentment la lliçó inaugural dels estudis d’ADE a la FUB. Una conferència interessant, plantejada en termes totalment acadèmics i no pas polítics.
En poc més de noranta minuts, l’exprofessor d’Història econòmica de la UAB va plantejar els reptes econòmics més apressants que tenim,i va respondre també algunes preguntes del nombrós públic que omplia de gom a gom la sala d’actes. El vicepresident del Govern català va destacar encertadament que mai havíem conviscut amb tanta creació d’oferta monetària. No hi ha precedents històrics d’una creació de diners tan accelerada (80.000 milions d’euros mensuals a l’eurozona) o, el que és el mateix, de tipus d’interès tan baixos (zero o negatius). Aquestes mesures destrueixen la cultura de l’estalvi, base essencial per fomentar el creixement sostenible a llarg termini. L’inversor tradicional, amb un perfil de risc conservador, té grans dificultats per rendibilitzar l’estalvi acumulat, i es pot deixar seduir per propostes especulatives molt arriscades. La història també ens mostra que un tipus d’interès zero durant períodes perllongats crea bombolles financeres en certs actius com els bons, les accions o el mercat immobiliari. Aquesta política monetària ultraexpansiva tampoc serveix per a què el govern central sanegi els comptes públics i emprengui reformes estructurals, perquè l’accés privilegiat al diner a cost zero ajorna tota reforma sine die.
Amb tipus artificialment baixos també es genera la il·lusió de rendibilitat en projectes ruïnosos o de solvència d’empreses inviables. L’efecte narcotitzant dels tipus d’interès reduïts desactiva el necessari ajust empresarial a través del procés de fallida, impedeix o retarda l’expulsió del mercat d’aquelles empreses que fan un ús ineficient dels recursos productius i impedint que aquests siguin alliberats i es destinin a projectes amb més expectatives de rendibilitat. La política monetària contribueix així a afavorir la proliferació d’empreses zombis, i impacta negativament sobre l’eficiència del sistema econòmic, fenomen ja observat al Japó en la dècada del 1990.
Semblant laxitud monetària introdueix una pressió addicional sobre el negoci bancari, disminueix els marges d’intermediació i deteriora les expectatives de rendibilitat. La recuperació de tipus positius, quan els EUA així ho decideixin, farà augmentar el pes dels interessos del deute i accentuarà el dilema entre incrementar la pressió fiscal o reduir la despesa pública i la qualitat en la prestació dels serveis bàsics als ciutadans. Per altra banda, la crisi del sistema financer espanyol s’ha saldat amb el debilitament del funcionament de la banca de proximitat i la desaparició de les caixes d’estalvi, més vinculadades al territori, i on la xarxa d’oficines i els empleats jugaven un paper fonamental a l’hora d’estrènyer els llaços de confiança entre les entitats i les empreses.
Aquest nou marc perjudica les pimes, el teixit empresarial bàsic de la Catalunya Central, on la mitjana de la dimensió empresarial és una microempresa amb 4 treballadors, i ens resta competitivitat. Com encertadament va remarcar el vicepresident català, les entitats financeres disposen d’un excés de reserves bancàries, causat per la política monetària ultraexpansiva del BCE, però el finançament no acaba arribant a les pimes o ho fa amb costos massa elevats.
Directament relacionat amb aquest fenomen de creació monetària hi ha l’endeutament rècord de les administracions públiques, beneficiàries (aquí sí) de finançament bancari privilegiat. Amb una qualificació normativa d’actiu sense risc, l’eclosió descontrolada del deute públic a nivell mundial tampoc té precedents. El trasllat intergeneracional de la càrrega del deute a les generacions venidores no només hipoteca el seu futur, sinó que planteja un greu problema moral i econòmic. S’hauria de recordar que el deute públic de l’Estat espanyol és superior al 100% del PIB i que si el govern central es nega a parlar de les aspiracions sobiranistes de Catalunya no es repartirà el deute, perquè si no volen repartir els actius estatals tampoc repartiran els passius. Per Catalunya, en canvi, el deute no és cap problema afegit perquè l’ha d’assumir tant si es queda a Espanya com si marxa de forma pactada.
Un altre aspecte especialment rellevant és l’envelliment de la població i les seves conseqüències. Oriol Junqueras ens va recordar que la nostra baixíssima taxa de fecunditat (1,3 fills per dona), combinada amb l’elevada esperança de vida planteja un repte importantíssim i un canvi estructural en les pensions, el mercat de treball, sanitat i dependència. El Banc d’Espanya, en l’informe anual del 2015, adverteix que la demografia reduirà el creixement potencial de l’economia espanyola del 3% a 1’1,2% a partir de l’any 2020. Aquest problema és compartit per bona part de la Unió Europea, que segueix el camí cap a la irrellevància mundial. Altres països, però, com Frància o Polònia, disposen d’ajuts efectius a favor de la natalitat. Queda per concretar com encararia una Catalunya sobirana aquests problemes globals. Assetjats per múltiples amenaces i malgrat tots els malgrats, la contundent cita evangèlica que va cloure la conferència d’Oriol Junqueras és un motiu per l’esperança.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.