Aquest mes de gener s’han complert 70 anys de la mort de l’economista Joseph Alois Schumpeter (1883-1950). Nascut a Moràvia, però d’origen germànic, s’educà a Viena amb el gran economista austríac Eugen vom Böhm-Bawerk (1851-1914), el mateix que va refutar les teories de Karl Marx. Format a l’Escola d’Economia Austríaca (sentia una veritable veneració per Böhm-Bawerk i així ho va deixar per escrit en motiu del seu traspàs), aviat flirtejaria amb la teoria matemàtica de l’equilibri general de Léon Walras. Ferm defensor de l’individualisme metodològic, això és, de la idea que tots els fenòmens socials sorgeixen de les accions i interaccions dels individus i que només es poden entendre sobre la base de la lògica de la presa de decisions individuals, Schumpeter fou ministre de finances del govern austríac durant un any (1919-1920), convertint-se poc després en el president d’un petit banc vienès que va fer fallida el 1924. El 1925 va accedir a la Universitat de Bonn i l’any 1932 es traslladà als Estats Units, on va ensenyar Economia a la Universitat de Harvard, càtedra que va mantenir fins a la seva mort. Schumpeter té importància per haver treballat dues idees estretament relacionades: l’empresari innovador i el mercat competitiu com un procés de destrucció creativa, que converteix en obsolets sectors d’activitat madurs al mateix temps que crea nous sectors abans desconeguts.
Els empresaris desenvolupen innovacions tècniques i financeres en un entorn competitiu, assumint continus riscos i sent recompensats amb beneficis si serveixen bé el consumidor i satisfan les seves necessitats (o amb pèrdues quan no ho fan). L’innovador no és un inventor, ja que el rol d’aquest correspon generalment a un tècnic o científic, i Schumpeter diferencia cinc casos d’innovació: primer, la introducció d’un nou bé en el mercat (un smartphone, per exemple); segon, la introducció d’un nou mètode de producció o comercialització de béns ja existents (com Amazon); tercer, l’obertura de nous mercats (p. ex. Netflix a la Xina); quart, la conquesta d’una nova font de matèries primeres (com el grafè, un material flexible i de gran conductivitat amb potencial per revolucionar la indústria); i cinquè, la creació de nous sectors econòmics (Microsoft amb els sistemes operatius, Google amb els cercadors o Twitter i Facebook amb les xarxes socials). L’empresari crea mercats per als invents tècnics. I aquests mercats, dinàmics i competitius, no entenen de privilegis ni de posicions preadquirides.
Per finançar les innovacions de l’empresari, hi ha dues possibles fonts: els recursos propis de l’empresa (capital, reserves i beneficis) i el deute (molt majoritàriament, i especialment a Espanya, crèdit bancari). Les dues són vàlides i perfectament acceptables, sempre que es respectin els límits prudencials de l’endeutament màxim. Els problemes vindran, però, quan el finançament no provingui de l’estalvi, propi o aliè, sinó dels diners creats del no-res. Quan els Bancs Centrals, que exerceixen el rol de monopoli públic de la moneda, fabriquen físicament diners amb la seva impremta o permeten una expansió descontrolada del crèdit no fonamentada en l’estalvi real, estan posant a disposició del públic i dels empresaris un diner fictici que iniciarà una successió d’inversions equivocades que, més tard o més d’hora, faran fallida i s’hauran de liquidar amb pèrdues. Els empresaris, enganyats pels tipus d’interès artificialment baixos i per la il·lusió d’un estalvi inexistent, iniciaran negocis no sostenibles i innovaran erròniament en productes i serveis que no són els més urgentment necessaris per la població. Si els errors es generalitzen i s’estenen al conjunt d’un sector econòmic amb bombolles especulatives, la llavor de la propera crisi ja ha començat a germinar i la recessió esdevé inevitable.
Schumpeter defensa que els increments en la quantitat de diners no són mai uniformes per a tothom. A més, la gent mai és completament conscient de la naturalesa del procés, de manera que, almenys durant un cert temps, s’actua com si es rebessin ingressos més alts, quan la suma dels ingressos reals (descomptant la inflació) continua sent constant. És destacable que Schumpeter, en aquest punt tan important de l’economia, coincideix plenament amb els economistes capdavanters de l’Escola Austríaca com Mises o Hayek. Naturalment, s’han d’estudiar els diferents escenaris de l’expansió de l’oferta monetària. No és el mateix un increment de les reserves d’or que la fabricació de paper moneda per cobrir dèficits dels Estats, o l’expansió del crèdit bancari causat per un coeficient legal de caixa tan baix com l’1% existent actualment a l’eurozona.
Schumpeter va criticar durament Keynes, ambdós nascuts el mateix any, destacant que la generalització del paper moneda i el descontrol del deute públic són receptes segures de fracàs econòmic i decadència moral. Amb ironia, l’austríac assenyalava les polítiques keynesianes del rei Lluís XV de França. Per estimular la despesa i promoure la plena ocupació, el monarca va contractar els serveis de Madame de Pompadour i Madame du Barry, dues malgastadores professionals. Els resultats, però, no varen ser els esperats. En lloc de prosperitat, la misèria es va generalitzar per tota França així com també el vessament de sang, inclosa la del seu successor Lluís XVI. Per a l’economista britànic, segurament una casualitat. En canvi, per a l’economista austríac, un exemple de causalitat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.