Invertir en RSC des de Noruega

El fons sobirà més gran del món és el noruec. Noruega és el país que ocupa la primera posició en l’Índex de Desenvolupament Humà del planeta, tot i que a principi del segle XX era una de les nacions més pobres d’Europa, fins i tot per sota de països subsaharians. La descoberta de petroli i de gas al mar del Nord, l’estabilitat institucional i uns valors ètics cimentats en el protestantisme, van canviar aquesta monarquia escandinava.

 

El fons té uns actius de 859.000 milions d’euros al canvi i, com diu la memòria de la seva gestora, Norges Bank Investment Management, són diners que pertanyen als ciutadans d’aquell país. Això fa possible que sigui l’estat del benestar més desenvolupat del món. El fons inverteix un 62,5% dels seus actius en 9.000 empreses cotitzades a les borses mundials. Un 34,3% s’inverteix en renda fixa i un 3,2% en immobles. Noruega és un dels principals accionistes de companyies com Apple, Nestle, Royal Dutch Shell, Google i Roche. A Espanya té invertits 12.000 milions d’euros. A la seva web es pot trobar tota la informació.

 

Aquests són els números, però l’important és el canvi en la seva missió a l’hora d’invertir.

 

Fa dos anys, el consell de la gestora va decidir que seria molt més èticament proactiva a l’hora de prendre decisions.

 

El fons noruec no inverteix en companyies que fan tabac o que produeixen armes nuclears. No té cap participació tampoc a Boeing, fabricant d’avions comercials i militars, com tampoc a EADS, la matriu d’Airbus. Tampoc en empreses mineres com Río Tinto o, el que és més sorprenent, en el grup d’hipermercats d’Estats Units Wal-Mart, que dóna feina a 2,5 milions de persones. La decisió final d’on s’inverteix o no depèn del ministeri de finances noruec. El fons deixa clar en la seva memòria que té tres tòpics clars a l’hora de decidir on posar els diners dels ciutadans: els drets dels infants, la gestió de l’aigua i el canvi climàtic. Tres factors que analitzarà de soca-rel en qualsevol empresa.

 

Ells diuen que la seva feina és realitzar una gestió activa com a inversors, aprofitant la seva influència com accionistes per intentar canviar els mètodes de treball de les companyies on inverteix en tota la seva cadena de valor. Posen com a exemple el seu treball a la petrolífera Royal Dutch Shell per millorar el sistema d’extracció de petroli d’aquesta empresa al Níger. En el cas de Nestlé, Noruega també ha influït per comprovar el sistema de treball en els proveïdors de cacau a Costa d’Ivori i altres països.

 

No es coneix quina ha estat la seva influència a Apple, la companyia més capitalitzada del món, que dóna feina a 200.000 persones a Xina per muntar els seus gadgets. De fet, l’ex president Barack Obama ja va demanar a Apple que part d’aquests llocs de treball tornessin a Estats Units. Des d’Apple es va respondre que molt bé, si li asseguraven mantenir els mateixos costos. Una utopia ara mateix. Dubto que Donald Trump ho aconsegueixi.

 

Noruega aposta per promoure l’ètica a l’empresa, un terreny on és fàcil caure en la demagògia.

 

A Estats Units, els fons ètics existeixen des de fa temps. Les gestores dels ordes religiosos, per exemple, mai han invertit en empreses que fan armes, tabac o anticonceptius. Era una decisió basada en unes creences. Però, per exemple, respecte de les armes, com a cas extrem, fins a quin punt es pot considerar poc ètic no invertir en empreses que fabriquen armament per defensar-se del terrorisme, l’estat islàmic o els talibans? És ètic invertir en companyies d’alimentació i begudes que fabriquen productes que afavoreixen l’obesitat infantil? No és gens estrany que aquests problemes de salut estiguin obligant a grans grups com Coca Cola, Pepsico, Unilever o Heinz a millorar els seus productes, eliminant la presència d’edulcorants. També saben que cada cop està millor vist que els posin més impostos, com va passar amb el tabac en el passat.

 

I què hem de dir dels fabricants de mòbils o de les bateries pel cotxe elèctric? El que sembla èticament indiscutible, també té la seva història si s’aprofundeix fins al final. Les bateries de les noves energies procedeixen de materials com el liti i el cobalt, que es produeixen a països com Bolívia i el Congo. Qui assegura que Apple, Samsung, Nokia i Hyundai, per citar fabricants de mòbils, controlen cent per cent que l’extracció d’aquests minerals sigui correcta? Em sembla que ni el fons noruec.

 

I què s’ha de dir del negoci bancari? Sobretot després de la desfeta hipotecària de començaments de segle o de la venda sense escrúpols d’accions preferents i altres productes financers a clients que no en sabien res. Invertir en bancs és ètic? Que li preguntin al senyor Rodrigo Rato, ex president de Bankia, i abans ex ministre d’Economia i director gerent del FMI.

 

Si invertir és complicat, imagini’s pensar en si el client i el proveïdor d’una empresa, sobretot si és petita o mitjana, fa bé la seva feina.

 

On són els límits? Fins on es pot ser actiu o preguntar? Per què Mercadona, una companyia que no cotitza, està constantment fent conèixer la seva acció social, apujant els sous als seus empleats, donant-los dividends i fent gala del fet que treballa sempre al cantó dels seus proveïdors per controlar les seves bones pràctiques?

 

L’important, en qualsevol cas, és fer-se les preguntes i entendre que no tot és blanc o negre. Hi ha molts matisos. Però la coherència és fonamental. Els noruecs tampoc són capaços de conèixer què fan les 9.000 empreses en què participen, però segur que poden influir en les més decisives i fer pública la seva decisió si decideixen marxar-ne.

 

Ens hem de felicitar que el debat sobre Responsabilitat Social Corporativa (RSC) potser no ha arribat encara als fons sobirans dels països àrabs o de Xina, però, almenys, ja és un actiu decisiu al món occidental. I el primer que es requereix per auditar la RSC d’una empresa cotitzada és la transparència i la informació que donen.

 

L’ideal seria que tot potencial accionista ho tingués en compte. No hi ha pitjor càstig per una empresa i els seus gestors que el fet que un dia, a causa d’una crisi de RSC, les seves accions s’enfonsin. La resta prendrà nota i el món seguirà millorant, pas a pas. I no només a Noruega, on diners no els en falten.

 

Anna Martí Font professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *