Internacionalització de la empresa

Una de les principals pautes que reben els inversors de part dels seus assessors financers és aquella màxima per tots coneguda que diu que diversificar és bo. Per descomptat, en els temps que corren aquesta màxima ha cobrat encara una major rellevància, atès que està més que demostrat que la diversificació, si està adequadament realitzada, contribueix a diluir el risc de les inversions i, per tant, ajuda a optimitzar el binomi rendibilitat-risc de les nostres inversions.

Precisament, com tots sabem i especialment durant l’última dècada, les empreses del país van iniciar un agressiu procés de diversificació mitjançant l’expansió a la recerca de mercats amb un major potencial de creixement; mercats on encara hagués molt per fer i en què per tant, les inversions realitzades resultessin en una major rendibilitat potencial. En aquesta línia, l’empresa va iniciar un progressiu procés d’expansió, primerament cap als països llatinoamericans per passar posteriorment a invertir a Europa de l’Est i, ja de manera més recent, posar la vista al Sud-est Asiàtic, principalment a la Xina i potser en menor mesura, a l’Índia. En tots els casos, s’han buscat nous mercats on guanyar diners per complementar els mercats interiors o fins i tot per substituir a la recerca de mercats amb majors marges.

El balanç de la majoria d’aquestes inversions ha estat per descomptat positiu si bé, també és possible esmentar algunes experiències que no van sortir “tal com estava previst”. La majoria d’aquestes experiències negatives però, estan relacionades no tant amb el no saber fer de les empreses, sinó amb canvis interns dels països destí que van contribuir a un increment del risc-país, difícil de mesurar en la mesura que un país pot semblar atractiu per la inversió en un primer moment, per deixar de ser-ho de manera immediata pel que fa hi ha un canvi en el règim polític.

Però, al marge de factors que en molts casos són més difícils de preveure, anem a preguntar-nos per què en nombroses ocasions, tot i unes bones perspectives inicials, els resultats obtinguts no coincideixen amb els desitjats.

Els motius poden ser diversos però, al marge dels que de ben segur haurem llegit en nombroses ocasions, m’agradaria destacar els següents que crec que es troben darrere del fracàs d’alguns processos d’internacionalització:

1 – Existència d’una mancança de recursos per competir en nous mercats:

La internacionalització de l’empresa resulta en un increment del volum d’operacions i, sobretot, en una major complexitat de les mateixes. És per això que l’empresa que decideix fer el pas internacional ha d’estar dotada de recursos humans i sistemes suficients per a poder manejar aquest increment del negoci, en cas contrari, l’empresa es veurà abocada al fracàs de la mà d’uns directius totalment col•lapsats per la nova situació o uns sistemes d’informació saturats de noves dades i sense possibilitat de processar adequadament per a la presa de decisions.

Així mateix, passar a competir en un altre país implica adaptar-se a una nova tipologia i un nou número de competidors, a nous proveïdors, a nous clients, a noves infraestructures, etc., coses que en la majoria dels casos no podem transferir i que per tant, suposen gairebé un “començar de nou”. En aquest aspecte, solucions com les aliances estratègiques poden contribuir d’una manera molt eficient a guanyar el temps que d’altra manera seria necessari.

2 – Existència de recursos però dificultat per transferir-los al nou mercat:

La transferència de recursos a l’estranger no és fàcil atès que en molts casos, aquests recursos es troben connectats a un lloc físic (per exemple, una planta de producció). És per això pel que en un procés d’internacionalització, l’empresa es centra en aquells recursos que tenen el caràcter de mòbil, per exemple el coneixement. Però en aquest punt, és important que la matriu sigui capaç d’informar la subsidiària de com cal fer les coses; això en molts casos és complicat. Primer per potser la indisponiblitat de temps suficient (el dia a dia ens manté massa ocupats i no tenim temps per pensar en nous projectes); aquesta falta de temps fa complicat transferir uns coneixements, en alguns casos, complexos; segon, perquè a vegades, les diferències culturals fan que l’aplicació del que diu la matriu que cal fer no sigui directa. És per això que, l’intercanvi personal i continu d’informació entre subsidiària i matriu es fa no només necessari, sinó imprescindible.

En conclusió, ningú dubta que la internacionalització (com la diversificació que esmentava a l’inici de les meves línies) és una font de beneficis. Però per a això, aquest procés de sortir a l’exterior ha d’estar ben fet i sobretot, ben meditat. Queda molt bé dir que hem obert oficina a Xangai o a Dubai però, són realment rendibles aquestes inversions?, estan aportant alguna cosa al negoci?. És important que de manera prèvia a donar qualsevol pas, s’identifiquin tant els possibles problemes del país destí com de l’empresa origen. Després hi haurà poc temps i qualsevol canvi en l’estratègia inicial segur que acabarà costant diners posant fins i tot en risc la totalitat del projecte d’expansió.

Amb humilitat i sent capaços de respondre amb sinceritat a preguntes com ara, tinc la capacitat directiva i organitzativa per fer el pas?. O és possible transferir les nostres avantatges competitius al país on volem entrar?, podrem estar, només més o menys segurs, que el pas que donarem té certes garanties d’èxit, sobretot en un entorn tan incert com l’actual que estem vivint i el futur que ens tocarà viure

Alejandro Alcaraz – Professor col·laborador del Postgrau de Comptabilitat i Finances de la FUB

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.