Enmig de les festes nadalenques i a les portes del nou any 2020, assistim anualment per aquestes dates a l’apoteosi del consum. En una societat fortament secularitzada, que dóna l’esquena al missatge religiós del naixement de l’infant Jesús a Betlem de Judea, aquestes festes es redueixen sovint a una tediosa successió d’àpats, celebracions lúdiques i intercanvi de regals.
Les compres i les vendes, per tant, en els mercats d’alimentació, articles de roba o perfumeria es disparen. Això beneficia els comerços, delerosos de poder tancar l’any amb beneficis i liquiditat a caixa, però també els clients i usuaris, que satisfan les seves necessitats de consum enmig de l’èxtasi col·lectiu. Ens hauria de cridar l’atenció, però, l’absència per disposició legal d’aquests intercanvis en alguns àmbits determinats. Segurament alguns tindran un familiar o coneixerem algú que necessita tractament d’hemodiàlisi. Afectats per una fallada renal, s’han de sotmetre periòdicament a un dolorós procés per extreure l’excés de toxines i aigua acumulada en el cos, que els ronyons no poden filtrar de manera natural. Les llistes d’espera per aconseguir un ronyó o algun altre òrgan vital són llargues.
Ens hauríem de preguntar per què es prohibeix el lliure intercanvi d’òrgans. Tots els béns són escassos, però en general no patim desproveïment gràcies a l’existència dels mercats. El preu equilibra la demanda amb l’oferta i tothom pot accedir, per exemple, a les neules i els torrons. Això no és possible en els òrgans humans, on s’exigeix la donació com acte voluntari, altruista, solidari, generós, confidencial, gratuït i sense ànim de lucre. ¿Què passaria si a tots els béns s’exigís la mateixa donació altruista i generosa? Doncs que l’escassetat de qualsevol producte bàsic esdevindria universal i que les llistes d’espera per aconseguir el pa de cada dia es generalitzarien. De fet, és molt més fàcil donar pa que donar un ronyó. I molt més difícil, per tant, rebre un òrgan donat que una barra de pa, que se’n pot produir amb facilitat. Així, per què posar més traves i obstacles a la recepció d’un ronyó?
Els polítics prohibeixen els intercanvis lliures i voluntaris d’òrgans humans. La Llei 42/1988 prescriu que la donació d’òrgans mai podrà tenir caràcter lucratiu o comercial, i el Reial Decret 411/1996 afirma expressament que no es podrà percebre cap compensació per la donació de teixits humans ni existirà compensació econòmica per al donant, ni qualsevol altra persona. També en la donació de sang s’estableix que el lucre no ha de ser mai un motiu per a l’establiment d’un banc de sang, i que no hi ha d’haver motius financers per a la prescripció d’una transfusió sanguínia. La prohibició expressa de l’intercanvi sempre comporta l’escassetat del bé interdit. I per pal·liar la manca d’òrgans humans, la llei rebla el clau de l’intervencionisme mitjançant el consentiment presumpte. És a dir, que per la llei espanyola (Llei 30/1979 i RD 1723/2012), tots som donants si en vida no hem expressat el contrari.
Amb les últimes dades de la Organización Nacional de Trasplantes (ONT), l’òrgan més demanat és el ronyó. A Espanya, que arriba als 43 donants per milió de població, es van fer l’any passat 3.310 trasplantaments renals, 1.230 de fetge, 369 de pulmó, 321 de cor, 83 de pàncrees i 6 d’intestí. Malgrat aquesta activitat hospitalària, hi ha una manca superior als 4.300 ronyons i cada any moren més de 100 pacients en llista d’espera. En el marc de la Unió Europea, amb 21 donants per milió, més de 90.000 persones esperen la donació d’un òrgan, mentre que els donants són només 10.500. I als EUA, amb 28 donants per milió, la situació és similar, amb més de 80.000 pacients en llista d’espera. Al món, cada dos dies mor una persona esperant un trasplantament de fetge. Al marge de la mortalitat en la llista d’espera, la prohibició d’un mercat sempre comporta l’aparició de mercats negres, amb màfies que trafiquen il·legalment a preus molt elevats (aproximadament 160.000 dòlars el cor, 150.000 el fetge i el pulmó, 130.000 el pàncrees i 62.000 el ronyó).
L’ONT denuncia les atrocitats de qui no té res, excepte els òrgans del seu cos, que s’extirpen per 150.000 euros en condicions infrahumanes, a vegades sense analgèsics i morint per manca d’anestèsia. Els elevats preus del mercat negre incentiven les xarxes de delinqüència organitzada que, en cas de permetre’s l’intercanvi, deixarien d’existir. També el preu de l’intercanvi es reduiria i les condicions d’extracció, degudament controlades per les autoritats sanitàries en un entorn clínic, oferirien les màximes garanties. Amb l’increment dels trasplantaments, es reduiria la llista d’espera. Una prova dels efectes benèfics de la legalització dels intercanvis ho trobem en els bancs d’esperma. A diferència dels òrgans, l’intercanvi de semen i òvuls sí està permès. Els preus, respectivament, poden arribar a 50 i 1.000 euros. Les mostres es congelen amb nitrogen líquid a temperatures de -196º per a usos posteriors utilitzant tècniques de reproducció assistida. El procés de selecció dels donants d’esperma està regulat per la normativa legal vigent amb la Llei 14/2006. Els morts en llista d’espera d’òrgans contrasta vivament amb la gran quantitat de venedors d’esperma i de dones que han estat inseminades per diferents motius (dones sense parella, dones amb parella que no té espermatozoides o dones amb parelles del mateix sexe).
Per concloure, i comptat i debatut, l’existència d’un mercat elimina l’escassetat. És així de senzill. Per tant, els prejudicis morals dels polítics són els culpables de l’escassetat d’òrgans humans i les llargues llistes d’espera de trasplantaments. La mortalitat per insuficiència d’òrgans està injustificada i desapareixeria amb un mercat controlat. Per tant, revisar aquesta absurda prohibició hauria de ser un imperatiu no només econòmic, sinó també moral.
Que tinguin una molt bona entrada d’any.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.