Aquesta setmana hem recordat que fa 31 anys, exactament el 9 de novembre de 1989, va caure el Mur de Berlín. La caiguda del mur de la vergonya, construït per impedir la fugida de milions de berlinesos de la zona comunista cap a la capitalista, va ratificar el fracàs dels sistemes de planificació centralitzada i la dissolució de la URSS. Entre finals de la dècada de 1940 i 1961, més de 4 milions d’alemanys de l’est varen escapar-se de la zona soviètica de Berlín (mai a l’inrevés) “votant amb els peus”. L’Estat és una institució que es caracteritza per construir murs que divideixen la societat i oposen una part de la societat a l’altra; murs que empresonen les persones, murs que impedeixen la llibertat de moviments. Des del Bàltic fins l’Adriàtic, ningú havia de travessar un Teló d’Acer protegit amb filferro espinós, camps de mines i torres de vigilància amb metralladores. El govern diria a la gent on viure i en què treballar, quins béns podien consumir i quins no. Més recentment, un altre Estat, no precisament d’una societat comunista, sinó capitalista en els seus ja llunyans orígens, representat per l’administració Trump, ha construït un altre mur que separa el sud dels EUA amb Mèxic. És obvi que la societat civil nord-americana disposa de moltes més llibertats que les de l’antic bloc de l’est, però l’essència de l’acció divisòria dels dirigents estatistes és la mateixa, salvant diferències de grau.
En moments tan difícils com els actuals, es fa del tot necessari trobar una vacuna contra la Covid. En opinió de molts experts, com l’economista italiana Mariana Mazzucato, és imprescindible que l’Estat lideri la recerca i la innovació, adoptant el rol de gran emprenedor. Resulta d’entrada curiós que qui maltracta sistemàticament els autònoms i les pimes vulgui suplantar la seva funció empresarial. Però és això el que precisament sostenen la majoria d’experts. Recentment ha sortit publicat un llibre (The myth of the entrepreneurial state) escrit per l’economista Deirdre McCloskey i l’advocat Alberto Mingardi que refuta les tesis estatistes de Mazzucato. Els governants, en perspectiva històrica, sempre han estat reticents a promoure l’ús d’innovacions tècniques quan no les han senzillament prohibit. Per posar alguns exemples, durant el regnat de l’emperador romà Tiberi, un ciutadà va anar a veure’l per presentar-li un invent. Es tractava d’un vidre molt resistent. La recompensa de l’emperador va ser l’execució. I durant el regnat de la reina Isabel I d’Anglaterra, el súbdit William Lee li presentà un invent tècnic en el camp tèxtil. La sobirana britànica, més comprensiva, es limità a prohibir severament el seu ús.
Si l’Estat jugués a favor de la innovació, els anys posteriors a la I Guerra Mundial i la dècada de 1930, sota el domini del keynesianisme i de l’expansió desenfrenada de l’activitat estatal, haurien d’haver experimentat forts creixements econòmics amb dinamisme empresarial. I va ser just al contrari. Fou el segle XIX, amb l’expansió dels mercats i Estats mínims, el segle daurat de la civilització occidental. Alguns dels descobriments realitzats per la iniciativa privada sense ajuda estatal foren l’avió, el motor de combustió interna i l’automòbil, l’electricitat i el petroli, la bateria, la dinamita, la turbina de vapor, l’aparició de nous materials (alumini, pasta de paper, ciment, adobs artificials, cautxú, aspirina), les pintures, la fotografia, el cinema, els plàstics i les fibres artificials, la farmàcia i la petroquímica. I vacunes… Moltes vacunes, començant per la verola l’any 1796 i seguint amb la de la diarrea, l’àntrax, la ràbia, el còlera, el tètanus, la diftèria i la pesta. Històricament, les èpoques de grans avanços socials i econòmics han requerit la limitació del poder arbitrari i descontrolat dels governants: la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya (1568), la lluita contra l’absolutisme del rei anglès Carles I i la Revolució Gloriosa al mateix país (1642 i 1688), la independència dels EUA (1776), la Revolució Francesa (1789)…
La paraula liberal prové del llatí liber que significa tenir l’estatus legal i social d’home lliure en oposició a l’esclau. I el problema és que l’Estat sempre tendeix a magnificar el seu paper, especialment en temps de crisi, a costa de la llibertat dels governats. El keynesianisme va prosperar arran de la Gran Depressió de 1929, com el socialisme ho havia fet abans amb la crisi de 1848, i no en tinguem cap dubte que amb la Covid faran el mateix, expandint i intensificant el control sobre la societat. Els aparells estatals, que ja acaparen prop del 50% de la producció total de molts països, incrementaran la despesa i el deute públics, les normatives i els aranzels, les llicències i la regulació, les prohibicions i controls de preus, els excessos en política monetària i fiscal, l’eugenèsia i els acords comercials… I la retroacció entre l’afany controlador i els mals resultats pot iniciar un bucle perillós. Una relació viciosa que, amb l’empitjorament de les dades de la pandèmia per una gestió incorrecta, porti a reincidir en mesures discrecionals encara més equivocades, originant una espiral autodestructiva.
Actualment, hi ha més de 40 vacunes contra la Covid que s’estan provant en humans. I no sembla que la impulsada per l’aparell polític de Vladimir Putin sigui la més prometedora. En canvi, sí és esperançador l’anunci de la vacuna del gegant nord-americà Pfizer amb la petita startup alemanya BioNTech, dirigida per un matrimoni de brillants investigadors d’origen turc, fills d’immigrants. La vacuna està llesta per tramitar l’autorització, després de mostrar una efectivitat del 90% en la protecció contra la Covid. Els científics i empresaris fundadors, el professor Ugur Sahin, de 55 anys, i la doctora Ozlem Türeci, de 53, partint d’orígens molt modestos han fundat una petita empresa biotecnològica sense suport estatal que, a base de molt esforç i talent, ha trobat una vacuna contra la Covid. Aquest és el camí a seguir.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.