Joe Biden, de la mà de la primera vicepresidenta afroamericana, Kamala Harris, ha jurat aquesta setmana el càrrec com a 46è president dels Estats Units, deixant enrere els quatre polèmics anys de mandat de Donald Trump. Des de l’escalinata del Capitoli, el màxim mandatari del país més poderós del planeta ha pronunciat el que ha estat el seu primer discurs oficial, carregat d’intencions d’unió i fraternitat entre tots els nord-americans, incidint en la necessitat de curar ferides obertes i en tot el que queda per fer, com derrotar el coronavirus o acabar amb els extremismes que s’han vingut instal·lant en els darrers anys en la societat nord-americana. En l’àmbit exterior, també fa un gir de 180 graus per recuperar el multilateralisme perdut amb Donald Trump. Atura la construcció del mur amb Mèxic i deroga la llei que impedia l’entrada de migrants de països musulmans. Retorna els EUA a l’OMS i a l’Acord de París contra el canvi climàtic. I obliga a l’ús de la mascareta en edificis federals. Joe Biden, el segon president catòlic després de John F. Kennedy i el de més edat, aspira a guiar el món amb el poder de l’exemple i no amb l’exemple del poder. La Unió Europea pot recuperar la relació històrica amb els Estats Units, amb qui comparteix més valors que amb l’altra gran superpotència xinesa. Les seves apel·lacions a la decència i l’honestedat sonen a música celestial, especialment després dels exabruptes i cacofonies als que ens tenia acostumats Trump, el darrer inquilí de la Casa Blanca. Però no n’hi ha prou amb bones paraules i caldrà analitzar el contingut de les polítiques econòmiques. També Abraham Lincoln feia una crida als millors àngels de la naturalesa humana i poc després esclatava una de les guerres civils més sagnants i tràgiques de la història.
Al llarg del segle XX, el sistema bipartidista dels EUA ha funcionat amb els Demòcrates impulsant grans programes públics i els Republicans consolidant-los. Wilson, Roosevelt i Johnson varen ser presidents transformadors, mentre que Eisenhower, Nixon i Reagan només varen oposar-se de paraula a l’expansió estatista i consolidaren l’avenç federal. Biden liderarà un nou programa transformador i tremendament expansiu en la fiscalitat. Quan a casa nostra parlem de com Rubén Doblas Gundersen, més conegut com el youtuber “El Rubius”, s’ha instal·lat a Andorra per pagar menys impostos, la previsió és que els nord-americans hagin de pagar-ne més. Bastants més impostos dels que pagaven fins ara. El tipus marginal màxim de l’impost de renda pujarà del 37% al 40% amb guanys anuals superiors als 525.000 dòlars (a Espanya tenim el 45% per rendes superiors a 60.000 euros i el 47% quan superen els 300.000). L’impost de societats augmentarà del 21% al 28% (25% a Espanya), i també incrementaran altres impostos com successions i donacions o les aportacions a la Seguretat Social (que també existeix als EUA, tot i que no amb la cobertura universal d’Espanya). L’increment dels impostos sempre té conseqüències negatives sobre el creixement econòmic i l’ocupació. Però, al capdavall, són ingressos fiscals que podran utilitzar-se per finançar polítiques públiques. I aquí és quan la despesa programada supera amb molt les previsions d’increment d’ingressos. Concretament, mentre que els ingressos s’espera que incrementin en 270.000 milions anuals, la despesa fiscal del programa de reactivació puja a més d’1 bilió anual (140.000 milions per l’Obamacare, 200.000 milions pel Green New Deal, 100.000 milions en pensions, 350.000 milions en ajudes anticovid, xec de 1.400 dòlars per persona, extensió del subsidi d’atur, introducció d’un sou mínim diari de 15 dòlars…). Més impostos i molta més despesa pública signifiquen més dèficit públic anual i molt més deute públic total.
A curt i mitjà termini, aquestes mesures no donaran els efectes positius desitjats. Zones tan dinàmiques dels EUA com Nova York i Califòrnia estan sotmeses a confinaments i resten parcialment bloquejades per normatives locals. En aquestes circumstàncies, mentre el motor econòmic funcioni al ralentí, l’economia no pot recuperar el creixement normal que tenia abans de la pandèmia. Els economistes Casey Mulligan i Stephen Moore calculen que el decret de Biden destruirà més de 4 milions de llocs de treball a causa dels desincentius generats en el treball (incentius per sol·licitar subsidis i ajornar l’entrada en el mercat laboral). També s’ha criticat que una part dels fons del pla d’estímul es destini a finançar administracions en fallida d’alguns estats mal gestionats, fent bo el principi que assegura que els polítics sempre utilitzaran una crisi per ampliar el seu poder (“never allow a crisis go to waste” en paraules de Barack Obama). I a llarg termini, no podem oblidar l’amenaça latent de l’enorme generació de deute públic. La Reserva Federal dels EUA, exactament igual que el BCE, tenen capacitat per adquirir part del deute públic. I fins ara, els bons del govern nord-americà s’han considerat actius segurs i han gaudit d’una àmplia demanda en els mercats financers. Però tot té límits i no se’n pot abusar il·limitadament. Amb el descontrol del deute públic i la manca d’equilibri pressupostari, els inversors perdran tard o d’hora la confiança i el preu dels bons caurà. Tornarà el fantasma de la inflació, potser acompanyada de recessió, i els tipus d’interès pujaran. No podem viure tota la vida amb interessos zero o negatius. Aleshores hi haurà els plors i el cruixir de dents.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.