Ara fa un mes sortia una notícia en la qual es deia que tenir un perfil a LinkedIn era un requisit per poder-se matricular a les universitats americanes. Algú es podria posar les mans al cap pensant fins on ha arribat això de les xarxes socials i algú podria pensar que era dins d’un episodi de Black Mirror i que en algun moment el futur distòpic que preveuen els seus guionistes (o s’inventen) de la sèrie ja era aquí.
La realitat és que, tal i com diu Erik Qualman, “No podem triar si som o no som a les xarxes socials, però sí que podem triar si ho fem bé”. Les xarxes socials hi són. Gairebé tothom té compte a Facebook o Twitter o Instagram o Linkedin o Snapchat, si parlem de gent més jove. De vegades em trobo gent a les formacions que em diu que no vol ser a les xarxes socials perquè, o bé li fa por, o bé no hi troba utilitat. I llavors és quan sorgeix el concepte d’identitat digital.
Al món real tothom tenim la nostra identitat. Qui som. I, a més, ho trobem ben normal. I, a més, no és possible no tenir-la. Doncs bé, a les xarxes socials passa més o menys el mateix. No és possible no tenir una identitat digital. És possible no cuidar-la, però difícilment no deixarem gens de rastre al món digital. Tenim amics i amigues, treballem, tenim vida social, i ningú no ens assegura que no es posi contingut a la xarxa sense que hi sortim o se’ns hi mencioni. De fet, el risc de no ser a les xarxes socials és la impossibilitat de gestionar la nostra Identitat digital. Sortirà el que els altres diguin de nosaltres i no el que nosaltres volem dir de nosaltres mateixos. No és millor tenir la possibilitat de crear-se la identitat un mateix, posant el contingut que ens interessa i ens defineixi? Preferiu deixar-ho en mans de tercers i a més tancar els ulls per no veure què s’hi diu? Sé, o crec, que molta gent no estarà d’acord amb això que dic. De fet, és normal. És la meva opinió. No és un fet. N’hi ha poc de fets, de fet, i perdoneu el joc de paraules. El primer dia de curs de gestió d’identitat digital sempre faig que els alumnes practiquin Egosurfing (que busquin el seu nom i cognoms al web) i comparteixin què se’n diu d’ells a la primera pàgina del cercador. Hi ha de tot. Gent que no s’hi troba. Gent a qui no agrada què hi veu. I, fins i tot, gent que no té, o creu que no té rastre digital, i que, després, s’adona que es diuen coses d’ells. De vegades positives, i, a vegades, no tan.
La identitat digital no és, o no hauria de ser res més que un reflex de la nostra identitat real. Oi que tothom gestiona la seva manera de ser, la seva identitat, com bonament pot, i no es pregunta si ho ha de fer o no? En el món digital hauria de passar el mateix.
Què volem del món digital? Mostrar qui som? Trobar feina? Començar un negoci? De fet, la resposta, per a mi, no és important. A les xarxes socials no hauríem de fer res que no faríem fora d’elles. Si aconseguim adonar-nos que les xarxes socials només són un altaveu per donar a conèixer qui som realment, ens costarà ben poc de gestionar la nostra identitat digital: temps, bàsicament. Però si tenim clar qui som i com volem que els altres ens percebin, l’únic que hem de fer és continuar sent qui som fora del món digital.
Per últim, sembla que a les xarxes socials tothom té una vida fantàstica. El LinkedIn és un niu de CEO, CIO, CTO, entrepreneurs i altres acrònims i argot britànic. I fa la impressió que tots els perfils són top comparats amb el nostre…sobretot quan comencem, però penseu una cosa, quan sortiu un dissabte a la nit, de festa, amb l’objectiu de lligar,oi que us poseu la roba que més us agrada, oi que us poseu colònia, oi que us maquilleu, oi que poseu el millor somriure que teniu i, oi que tot són punts forts? Oi que no us presenteu i comenceu amb tot el que no us agrada? “Hola, sóc l’Enric, a les nits ronco, miro Mujeres y Hombres y Viceversa, em passo el dia tirat al sofà i em fa mandra fer les feines de casa”. (NOTA: això no forma part de la meva identitat, que quedi clar). Oi que no se us acudiria mai? Enganyeu algú o el que feu és mostrar la vostra millor versió? De fet, enganyar hauria d’estar prohibit a les xarxes i fora d’elles, l’honestedat és un valor diferencial. No és, de fet, part de la vostra identitat? Doncs a les xarxes socials passa una cosa semblant. Hi ha gent que enganya? Segur, però no la majoria (com a la vida real). Però el que és clar és que si gestiono la meva identitat digital, m’interessa que quan algú miri el meu perfil em trobi ben vestit, amb una bona olor de colònia i amb un somriure a la cara d’orella a orella. Al cap i a la fi és la meva identitat. I el que vull és lligar. Ai, perdó, quan dic lligar, vull dir aconseguir feina, finançament, entrar a una universitat o sigui quin sigui l’objectiu que m’hagi posat.
Una de les xarxes on la gent gestiona millor el seu perfil és Tinder. Fixeu-vos que ningú surt a la foto de perfil amb el dit al nas. Oi que no? Llavors jo em pregunto, per què hi ha perfils de LinkedIn sense foto o murs d’Instagram que fan “coseta” de veure. Un consell, si poseu una foto al Facebook d’un dissabte a la nit quan surts amb els teus amics (que està bé posar-la perquè així pots mostrar que tens vida social) és millor posar-la de les 21:00 hores abans de començar a sopar, que de les 3:00 de la matinada. De res!
Ara, el 2016, la primera impressió és digital. I la primera impressió costa molt de canviar. Com sembla ser que va dir Oscar Wilde “No hi ha una segona oportunitat per causar una bona primera impressió”. Somriu i gestiona la teva identitat digital. És important!
Enric Bastardas, professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.