Aquest és un article que molt ràpidament pot quedar obsolet, perquè la fiscalitat és un tema molt polititzat. Cada cop que canvia la orientació política d’un govern, això té conseqüències en la política fiscal.
La fiscalitat de les nostres empreses familiars està dins de la mitjana europea. Les empreses familiars representen el 68% del PIB català. La seva continuïtat està fiscalment penalitzada, ja que en el transcurs de les generacions, si no es fan podes, augmenta el nombre d’accionistes, i això produeix una dilució del capital que fa difícil a les següents generacions complir amb les condicions per gaudir dels avantatges fiscals de l’empresa familiar.
La primera qüestió és tenir clar què és una empresa familiar per a l’Agència Tributària. És una empresa amb més del 50% dels actius afectes a una activitat operativa efectiva; amb una participació directa del 5% a títol individual o del 20% com a grup familiar, en la qual un dels membres té funcions directives (reals) que li suposen més del 50% dels seus rendiments nets del treball, activitat empresarial o professional.
A l’impost de patrimoni estan exempts els béns i drets comptabilitzats a l’actiu de l’empresa que són necessaris pel desenvolupament de l’activitat. Una estructura hòlding (societat matriu tenedora d’accions de les seves filials) pot ser optima en l’àmbit fiscal. Cal tenir cura de complir els requisits d’exempció a totes les filials, no només a la matriu, i evitar que la “pujada” de tresoreria la converteixi en una societat professional i, per tant, no exempta.
A l’impost de donacions hi ha reducció del 95% de la base imposable, igual que en el de successions, sempre que el donant tingui 65 anys o estigui incapacitat, estigui exercint funcions directives que suposin més del 50% dels seus rendiments i deixi d’exercir-les de forma efectiva. El receptor ha de mantenir 5 anys el rebut. En realitat es tracta d’un ajornament, ja que si ven tributarà per IRPF amb els valors del causant.
Una qüestió a tenir en compte és que segons les regles de legitima hereditària, aquestes s’han de calcular segons el valor en el moment de la mort del causant, per la qual cosa l’augment del valor de l’empresa degut al donatari beneficia la resta de legitimaris.
L’existència de 19 subsistemes fiscals a l’estat, i el fet que el nostre sigui dels més confiscatoris, pot incentivar al canvi de domicili fiscal. Aquest ve definit per la residència efectiva durant 183 dies anuals durant 5 anys. Hi ha una sèrie de presumpcions sobre quina és aquesta, i l’Agència Tributària té un especial interès a vigilar els trasllats amb conseqüències fiscals.
Una eina que no tothom coneix és el del pacte successori, que ve a ser com un testament, però irrevocable sense acord de les parts. Pot tenir conseqüències fiscals importants a partir de determinats imports, ja que és un acte mortis-causa i, per tant, subjecte a l’impost de successions, menys potser en cas d’adjudicació immediata. L’impost de successions és, igual que l’IRPF, un impost progressiu, és a dir, que a mesura que augmenta la base imposable pot augmentar el tipus, amb el que l’augment de la quota pot ser més que proporcional. Però no existeix acumulació tributària d’actes mortis-causa, és a dir que pactes successoris –n’hi pot haver més d’un- i successions no s’acumulen, mentre que si poden haver de fer-ho donacions i successions.
Per tot el que he exposat sembla que convé, de tant en tant, revisar amb un especialista la previsió fiscal de la nostra família empresària, per combatre així un dels dimonis que l’ataquen: el de la improvisació, el de posposar els temes importants amb l’excusa, per exemple, de les urgències del dia a dia. Però convé tenir en compte un parell de consells.
Primer: com hem dit, la fiscalitat està subjecte a molts canvis polítics, motiu pel qual la planificació fiscal a llarg termini pot ser una pèrdua de temps. Val més analitzar i executar ara el que convingui. Segon: han d’analitzar-se les alternatives i conseqüències fiscals, però aquestes no han de ser el criteri de decisió, és a dir, que l’objectiu no ha de ser pagar el mínim d’impostos, sinó fer el que convé pagant els menys impostos possibles.
Per acabar, tenim o tindran caixa suficient per fer front a les càrregues fiscals? Perquè no és el mateix patrimoni que caixa.
Jordi Tarragona Coromina, Professor Col·laborador dels Estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.