Famílies Empresàries

pime-2

És habitual sentir a polítics, governants i a tertulians politema discursos de com afavorir l’economia i la proliferació de riquesa. En la pràctica totalitat de les ocasions l’enfocament es basa en grans polítiques econòmiques governamentals que volen impactar els agents econòmics com enormes onades damunt les roques.

Sembla que l’única manera d’arranjar els indicadors econòmics sigui amb polítiques de broc gros, de mirada homogeneïtzadora, i per tant, necessàriament allunyades del la concreció i detall que precisa un teixit econòmic tan divers com el nostre. En efecte, i ben mirat, només podem afirmar rotundament que hi ha dues formes d’agrupar sòlidament les nostres empreses: el 90% són petites i mitjanes i el 85% són familiars. Aquestes dues dimensions expliquen el 90% d’empreses de Catalunya. La resta d’agrupacions en cap cas arribarà a aquests percentatges. Si bé és cert que es fan accions destinades exclusivament a les pimes, l’empresa familiar, i encara més les famílies empresàries, resten obviades.

Si ens fixem en les empreses presents en el nostre entorn més proper descobrirem que la majoria són familiars i de ben segur de segona o tercera generació. La pregunta que cal fer-se és com serien les nostres ciutats i pobles sense aquestes empreses que han pagat nòmines a persones, han liquidat impostos i han invertit durant dècades per persistir en contextos especialment virulents els darrers anys. Què seria del Bages sense Ausa, Grup Llobet o Cromoduro Botifoll, només per posar 3 exemples ben diferents? Quants llocs de treball han sostingut durant anys i panys i avui segueixen aquí amb la mateixa voluntat?

El fenomen de la creació de riquesa és molt més senzill de comprendre del que pregonen els discursos els quals feia referència abans. Depèn sobretot del fet que una persona un dia qualsevol decideixi emprendre i crear la seva empresa i que, amb tenacitat, astúcia i treball arribi a convertir-se en un generador net de riquesa. Tan senzill de comprendre com extremadament complex de cristal·litzar. En efecte, les persones que decideixen fer això, corren amb tots els riscos possibles i es veuen abocades a dificultats temibles i entre elles, una que és específica de l’empresari: no hi ha línia al terra que digui cap on ha d’anar el teu futur. La majoria de professions tenen clar el full de ruta. Ser metge suposa un enorme esforç en tots els àmbits, però els passos a seguir per exercir estan més o menys clars. Per ser empresari no: la incertesa, la improvisació i l’adaptabilitat estan a mercè d’un entorn efímer i turbulent. Aquesta és una característica dels empresaris que sempre m’ha impressionat molt: el futur se’l construeixen , i en directe.

Per tot això, i donades les particularitats dites, la figura de l’empresari i la família empresària (amb qualsevulla de les seves tipologies) resulta l’element clau pel sosteniment de l’estat del benestar. Per contra cap programa específic ajuda a aquest col·lectiu majoritari dins el parc d’empreses catalanes. Ningú es pregunta com ajudar a sostenir aquestes famílies que parlen de negocis al dinar del diumenge? Comprendre que cal actuar a l’arrel cultural d’aquestes persones, posant-se al seu servei, i no pas al revés, és el primer pas per començar a fer polítiques menys cridaneres però segur més efectives. Potser és el moment de deixar-nos de fixar en grans reformes i inversions i centrar-nos en el que passa en aquestes comptades famílies, no només per escoltar-les i ajudar-les, sinó també per trobar els patrons que les defineixen i qui sap si fer-les més nombroses. Una família empresària nombrosa seria una gran noticia per el nostre entramat econòmic.

Per començar, el reconeixement de la seva funció. Des d’aquestes línies modestes, tota la meva admiració i estima cap a elles. Gràcies per fer el pas el seu dia i seguir fent-lo cada dia. Caminar amb la incomprensió i amb la sensació de saltar tanques mentre s’intenta construir alguna cosa és certament anguniós. Per sort són gent d’una altra pasta i estan avesats a tot. Fins i tot a ser invisibles tot i ser peça clau del desenvolupament econòmic que hem assolit. Gràcies.

Marc Bernadich Márquez, professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.