Situats de nou en la remor de fons que produeix la corrupció institucional de l’Estat espanyol, amb un cas Bárcenas més propi d’un remake dolent de “El Padrino III” que no pas d’un govern responsable, i aflorant noves connexions polítiques entre la presidència del Tribunal Constitucional i el govern, un senyal més de la inexistent independència entre el poder judicial i l’executiu, el BCE ha aprovat avui (18/07/2013) una mesura per impulsar el crèdit bancari a les pimes, algunes de les quals estan tancant per manca de finançament.
Per rebre diners del banc emissor, els bancs comercials aporten alguna garantia. El deute públic subscrit per una entitat financera amb els dipòsits dels clients, per exemple, es considera un actiu bancari de bona qualitat (!) i li permet accedir directament al finançament del Banc Central amb un cost mínim del 0,5%. Amb el nou acord, actius bancaris de poca qualitat (ABS o asset-backed-securities), provinents de la titulització d’hipoteques moltes vegades incobrables, seran garantia suficient per rebre el finançament privilegiat del banc emissor.
N’hi haurà prou, amb aquesta mesura, per reactivar el crèdit a les empreses i famílies? Molt difícilment. Els bancs comercials continuaran invertint els diners en deute públic de l’estat, que és, al cap i a la fi, qui els rescata, el seu amic íntim i avalador últim, el garant de sucoses i fàcils operacions de carry-trade. Per tant, el cercle viciós entre l’estat i la banca continuarà. Més del 40% del deute públic espanyol està subscrit per bancs espanyols, i això suposa una enorme concentració de riscos. Tan sols una pèrdua de valor del deute públic superior al 8% seria suficient per portar una altra vegada el sistema financer a la fallida.
La regulació a l’eurozona del deute públic en mans de les entitats financeres descansa sobre 3 principis bàsics:
1. El deute públic és un actiu sense cap risc. Després de l’experiència de Grècia, on es van haver de reconèixer importants haircuts en el valor del deute sobirà, no hi ha cap raó per continuar mantenint una regulació basada en la ficció que el deute públic no presenta riscos.
El deute de l’Estat escapa també als models d’avaluació i gestió de riscos que utilitzen les entitats financeres, privilegiats com estan amb l’etiqueta “risk free”.
2. El deute públic es considera un actiu líquid i segur, una garantia o col·lateral plenament suficient per a què el banc comercial obtingui finançament barat i, per ara, il·limitat per part del Banc Central.
3. El deute públic gaudeix de l’exempció del límit del 25% del capital. Com a norma, i per diversificar riscos, un banc no pot concentrar més del 25% del seu capital en un sol prestatari o deutor. Aquest límit, però, no opera si el deutor és l’estat, perquè es considera que l’estat no pot fer fallida. La connivència entre l’estat i la banca és tan escandalosa que la regulació existent considera que el deute públic no té cap risc. El palanquejament del deute públic sobirà d’Espanya (deute públic espanyol en mans dels bancs / capital dels bancs espanyols) és altíssim (137% l’any 2012), molt per sobre de França (61%) o Gran Bretanya (50%).
Molt s’ha parlat que aquesta crisi és culpa del “lliure mercat” i de la “desregulació”. Ni una cosa ni l’altra. L’epicentre de la greu crisi econòmica que estem patint es situa en el mercat financer i l’immobiliari, els dos mercats menys lliures i més intervinguts d’unes economies ja de per si fortament tutelades pel govern.
Per altra banda, el compliment de normes jurídiques generals com el coeficient de caixa del 100% i la limitació de la tinença de deute públic, complint sense excepcions la norma existent, a un 25% del capital de l’entitat financera, contribuiria a trencar el cercle viciós entre l’estat i la banca, i alliberaria recursos per poder finançar les pimes. El fet que això, de moment, no sigui possible, es deu a una mala regulació i no pas a una pretesa “desregulació”. Patim els abusos d’una regulació conscient i discrecional que privilegia uns determinats sectors per sobre dels altres. Molt destacadament, l’actual relació existent entre l’estat i la banca, generadora de cercles viciosos perversos, descansa sobre la concessió d’uns privilegis i tractes de favor mutus que no poden tenir cabuda en una societat pròspera, lliure i justa.
Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor de Gestió d’empreses de la FUB