Espanya suspèn en llibertat econòmica

La prestigiosa Fundació Heritage ha presentat la darrera edició de l’índex de llibertat econòmica corresponent a 2017. La llibertat econòmica és una variable clau i contribueix en gran mesura a la prosperitat de les societats. Com més lliure és una economia, més riquesa és capaç de generar i més elevat és el nivell de vida del que gaudiran els seus ciutadans. Considerem els països que encapçalen el rànquing, tots de dimensions molt reduïdes (small is beautiful) i oberts a l’exterior: en primer lloc Hong Kong (renda mitjana de 56.428 dòlars internacionals), en segon Singapur (renda mitjana de 85.198 dòlars internacionals), en tercer Nova Zelanda (36.152 dòlars internacionals per càpita) i en el quart Suïssa (amb 58.731 dòlars internacionals per persona). Dit en negatiu, com menys lliure és una economia, més fràgils són les bases del seu creixement i més precari el nivell de vida dels seus ciutadans. Els països que ocupen els darrers llocs de la classificació internacional són el Congo, Cuba, Venezuela i Corea del Nord. Qualsevol empitjorament en els indicadors de llibertat econòmica és sempre una pèssima notícia. I, per desgràcia, això és exactament el que ha passat amb l’índex de llibertat econòmica d’Espanya. L’Estat espanyol ha perdut vint-i-sis posicions en el rànquing, passant del número 43 al 69. En millor posició que Espanya hi trobem països tan galdosos com Azerbaijan, Albània, Aràbia Saudí, Rwanda, Kosovo o Bulgària. Amb valoracions immediatament inferiors a Espanya hi ha Mèxic, Guatemala, Costa d’Ivori o Namíbia. La classificació inclou un total de 180 països i, en termes històrics, és el pitjor resultat que ha registrat Espanya des de l’edició de 1998.

El primer àmbit d’estudi de l’informe fa referència a la seguretat jurídica, la corrupció i l’eficiència judicial. Donat que la percepció de la corrupció sistèmica del país traspassa les fronteres nacionals, Espanya no destaca positivament en aquest bloc. El segon bloc de l’informe considera el pes de l’Estat. I, de nou, Espanya surt molt perjudicada pel que fa a la seva pressió fiscal, la despesa pública i el (des)control dels comptes públics. El tercer bloc avalua el marc regulador, laboral i monetari. Malgrat la reforma del mercat laboral, les altes taxes d’atur penalitzen Espanya i la releguen al lloc 114 (d’un total de 180!). Sí que obté una qualificació positiva la moneda, l’euro, que es confirma com un baluard d’estabilitat. El quart bloc està dedicat a l’obertura dels mercats, on Espanya obté una bona puntuació en obertura comercial, gràcies al boom exportador i als acords subscrits amb la Unió Europea. En definitiva, i fent balanç, els passius més flagrants que llasten el desenvolupament econòmic i social d’Espanya són la corrupció institucional, la lentitud de la justícia, l’elevada despesa pública, la càrrega fiscal confiscatòria, la perillosa acumulació de deute públic, les omnipresents traves contra l’emprenedoria i el mercat laboral no liberalitzat. Els actius més valuosos són exteriors i tenen a veure amb la integració econòmica i monetària europea.

Les assignatures pendents que arrossega, per tant, any rere any el regne d’Espanya són: millorar l’Estat de Dret, molt maltractat pels polítics, de manera que les elits extractives no vampiritzin la població; comptar amb uns tribunals independents que resolguin amb rapidesa els diversos conflictes que es plantegin; retallar la despesa pública i els impostos per donar més oxigen i autonomia a la societat civil; posar fi al cicle de sobreendeutament estatal mitjançant la generació de superàvit en els comptes públics; eliminar les infinites regulacions disfuncionals que s’interposen en la vida dels empresaris i de les empreses, tant en la seva creació, com en el seu desenvolupament i dissolució; liberalitzar el mercat laboral per tal de crear ocupació de qualitat per al conjunt de la població en edat de treballar i generar els incentius adequats per reduir la població ni-ni, assegurant una formació i ocupació qualificada que faci innecessària la promesa populista de la renda bàsica per a tothom. Les grans reformes que tenim pendents porten sent-ho des de fa dècades. I amb el dominant consens ultraintervencionista s’obstaculitzen sistemàticament totes i cadascuna d’elles. És una tragèdia que el permanent col·lapse polític i institucional d’Espanya impedeixi les reformes tan urgentment necessàries.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *