La nostra vida quotidiana es desenvolupa en un escenari d’abundància d’objectes per al consum, la durada del qual està limitada artificialment. En un curt període de temps els objectes perden el seu valor, es fan inservibles funcionalment o simbòlicament, per deixar pas a una nova gamma de renovats objectes llestos per reiniciar el vertiginós cicle de naixement-ús-obsolèscencia-rebuig. És bastant evident que el consum segueix caracteritzant-se per posseir un marcat valor econòmic i instrumental, però al qual sens dubte se li suma un valor expressiu o simbòlic, relacionat amb l’apropiació, per part dels consumidors dels múltiples objectes de consum posats a la seva disposició, a través dels quals es forja la identitat individual, la distinció i la diferenciació.
No obstant això, l’aparició de nous escenaris en que es posa en joc la col·laboració, la participació i el sentit de comunitat, fa que es generin renovats espais que vehiculen la interacció social en l’àmbit del consum. Prova d’això són les comunitats de marca o la tendència al consum col·laboratiu o d’utilitat pública (gestió i ús col·lectiu dels béns), elements que configuren un restaurat escenari de consum i en el qual es modifica el sentit social de l’activitat de consum. Estaríem així enfront d’una certa superació de la propensió a la propietat individualitzada dels objectes, i s’estedria la tendència a compartir (sharing), la qual, entre altres aspectes, reportaria a la persona el benefici de reforçar el sentiment d’unitat amb els seus semblants i grups de referència més pròxims.
Les bondats d’un sistema d’aquestes característiques xoca moltes vegades frontalment amb interessos corporativistes o gremials. En tals situacions, són els mateixos requisits que sol·licita l’administració, per poder pertànyer al gremi o exercir determinades professions, els que acaben convertint-se en les barreres d’entrada per a les esmentades companyies de negocis (i que normalment ofereixen els seus serveis a través d’Internet) puguin operar amb normalitat, a fi que un determinat col·lectiu pugui continuar mantenint un determinat estatus quo. La qüestió es complica molt més quan els serveis que ofereixen aquestes companyies afecten tot un col·lectiu. L’exemple ho hem pogut observar recentment quan bona part dels taxistes del nostre país s’ha alçat en peu de guerra posant el crit al cel davant de companyies que ofereixen serveis de desplaçament en vehicles particulars i s’anuncien a través d’Internet. Es ben clar que el col·lectiu ha guanyat la primera batalla. No obstant això, és evident que no guanyarà la guerra. Entre d’altres coses, perquè els usuaris no triem un servei de transport com el del taxi per desplaçar-nos perquè el conductor disposi d’una llicència oficial preceptiva que li permet exercir. No és, per així dir-ho, un criteri d’elecció bàsic de l’usuari. L’element rau en un altre aspecte: en el preu. D’aquí, que, en un futur pròxim, sigui més que previsible un augment en aquest xoc d’interessos; un conflicte globalitzat, la regulació administrativa del qual, resultarà cada vegada menys rellevant i eficaç.
És per això que serveis, com els que ofereixen companyies, com la esmentada, lluny de desaparèixer per les mesures reguladores que pugui adoptar en un futur l’administració, poden acabar constituint un element distintiu; i poden convertir-se en un símbol de referència per a molts consumidors. Símbol, en aquest cas, vinculat a la necessitat de canviar les pautes de comportament en la nostra cultura occidental de consum. Internet, com a eina de gestió d’aquest canvi, ve a recordar-nos que el client continua sent el rei.
Joan Morales Alcudia – Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa