El PP i l’alternativa neomarxista

El ple del Congrés ha refusat aquest dimecres la moció de censura presentada per Podemos contra el govern del PP, on Pablo Iglesias ha defensat un programa de govern alternatiu al de Mariano Rajoy. Al final la moció no ha prosperat, amb el resultat de 170 vots en contra, 82 a favor i 97 abstencions. El projecte econòmic de Pablo Iglesias, malgrat els problemes greus d’Espanya, denota una escassa comprensió de com funciona l’economia del segle XXI. Recordem que Podemos és un partit d’inspiració neomarxista que va sorgir a les acaballes de la recessió de 2011-2013, quan les seqüeles socials de la crisi es trobaven en el seu punt més àlgid i dolorós. El seu èxit va respondre en gran mesura a aquesta difícil situació, permanentment exquitxada per una enorme quantitat de casos de corrupció. En aquestes circumstàncies, Podemos va guanyar suport popular, però el problema és que la formació s’ha quedat petrificada en aquest context, electoralment tan propici, en què va néixer. El discurs d’Iglesias a l’hemicicle ha estat més catastrofista que realista, més preocupat de desqualificar l’adversari polític que d’oferir solucions constructives (que hi són).

Així, per exemple, ha criticat les retallades de la despesa pública quan sembla que ja han arribat a la seva fi. L’austeritat que tant critica Podemos no s’ajusta a la realitat. L’economia nacional va tancar l’any passat amb un dèficit del 4,5% del PIB, el més alt de la zona euro. Països com Irlanda, Grècia, Lituània o Portugal partien d’un dèficit similar a l’espanyol el 2011 i ja han aconseguit situar-lo per sota del límit del 3% que marca el Pacte d’Estabilitat i Creixement de la UE. La raó d’aquest desquadrament rau en el fet que la despesa pública, que només es va reduir de forma puntual el 2012, ha seguit creixent des d’aleshores, fins al punt que, ara per ara, el sector públic gasta 50.000 milions d’euros més que el 2007, en el cim de la bombolla especulativa. El problema del dèficit públic no és per manca d’ingressos o impostos recaptats, sinó per excés de despesa pública.

Pel que fa a l’atur, que segueix sent un veritable càncer, s’està corregint a un ritme, no pas dolent, de 500.000 nous llocs de treball anuals. En relació a l’atur juvenil, el líder de Podemos ha afirmat que Espanya manté la segona taxa més alta de l’eurozona, per sobre del 40%. I és cert. Però també ho és que l’atur entre els menors de 25 anys va arribar a superar el 55% el 2012 i que aquest és un grup en el qual s’ha creat molta ocupació en els últims tres anys. Quelcom semblant pot dir-se de l’ocupació a temps parcial i la precarietat laboral: pràcticament totes les xifres són positives en els últims tres anys. Es signen més contractes i de millor qualitat. Una part, no tota, de l’ocupació indefinida perduda durant la crisi ja s’ha recuperat. Les grans xifres d’atur o taxa d’activitat continuen sent (molt) dolentes i estan allunyades de les habituals en els països del nostre entorn. Però, malgrat tot, han millorat. Un recent informe de Fedea constata que la reforma laboral del PP ha disminuït el temps mitjà que està l’aturat buscant feina i ha incrementat la duració mitjana dels contractes temporals.

Els salaris tornen a créixer molt lentament i el model productiu s’allunya cada vegada més del totxo per apropar-se a una economia globalment competitiva i exportadora. Sense haver recuperat encara el valor afegit industrial previ al 2008, la disciplina que prové d’Europa ha reforçat la inversió empresarial i rellançat les exportacions. L’estalvi privat, la inversió productiva i les exportacions són la tríada virtuosa del creixement econòmic. A Espanya sol presentar-se molt rarament, ja que s’acostuma a viure instal·lats en la relació viciosa oposada del consum descontrolat i les importacions no compensades per exportacions. En el primer cas, el virtuós, generem superàvits exteriors que són vitals per reduir el deute extern. En el segon cas, el viciós, molt més habitual a Espanya, ens endeutem amb l’exterior per gaudir d’un nivell de vida massa elevat, que està més enllà les nostres possibilitats reals.

Les propostes de Podemos s’estructuren en 4 blocs: la recuperació de la política econòmica industrial centralitzada pel govern, un pla de transició energètica que aposti per les energies renovables, la derogació de la reforma laboral i l’augment del dèficit públic i de la despesa pública, fet que necessàriament es traduiria a la curta en nous impostos confiscatoris. Un programa com aquest abortaria l’incipient canvi de model productiu, agreujaria el problema dels sobrecostos de l’energia, dispararia l’atur i la temporalitat, penalitzant la creació de riquesa i subsidiant la pobresa. Hi ha alternatives molt millors al govern conservador i intervencionista del PP, però les polítiques neomarxistes de Podemos no ho són.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *