El dilema del presoner

La brillant idea d’hisenda d’aplicar una tècnica tan senzilla com és el “dilema del presoner” en el marc de la seva lluita contra el frau fiscal els està sortint prou bé. Encara no fa un any que l’administració tributària va implantar la limitació del pagament en efectiu en operacions que superessin els 2.500 euros, en que almenys una de les dues parts intervinents fos un empresari o professional en el desenvolupament de la seva activitat. El que és curiós no és la mesura en sí, doncs inclús podríem entrar a discutir si realment aconseguirà la finalitat per a la que ha estat creada, i sí la gran pensada que va tenir hisenda en introduir a la seva pàgina web una aplicació que possibilitava la denuncia per qualsevol de les dues parts intervinents aquest tipus d’operacions que no s’ajusten a la llei. Independentment que sigui el pagador o el cobrador qui denuncia, la part denunciant quedarà completament alliberada de qualsevol culpa, i la part denunciada haurà d’assumir el 100% de la sanció. En tots els casos aquesta s’eleva al 25% del muntant total de la operació en qüestió. En el cas que cap de les dues parts presenti denuncia i s’opti pel silenci, si no són enxampats per la inspecció dins el termini de cinc anys que tarden a prescriure aquestes faltes, no passarà res, per contra en cas de ser caçats, la sanció del 25% se la repartirien entre les dues parts, és a dir 12,50% i 12,50%. Si es donés el cas de denuncia gairebé simultània, la delació que pogués presentar amb posterioritat l’altra part intervinent en la transacció un cop acusada s’entendrà com a no formulada.

Tot plegat no és que hisenda hagi descobert la sopa d’all, s’ha limitat a aplicar la “teoria de jocs” i més concretament una variant molt semblant al  “dilema del presoner”. Aquest és ni més ni menys el típic cas que serveix per a explicar bàsicament els comportaments davant la presa de decisions paral·leles. El teorema exposa la situació en què dos delinqüents són detinguts per la policia i col·locats en dues cel·les incomunicades entre sí. Al no tenir prou evidència per a condemnar-los els proposen el següent tracte: si un confessa i el seu còmplice no, el còmplice serà condemnat a la pena màxima que són dotze anys, i el primer sortirà en llibertat. Si un calla i el còmplice confessa, el primer rebrà aquesta pena i serà el còmplice qui quedarà lliure. Si ambdós confessen, els dos tindran una pena de set anys. Per últim si tots romanen callats, com a màxim podran tancar-los durant nou mesos per un càrrec menor. Que farien vostès en una situació com aquesta?

 En el benentès que tots dos siguin totalment egoistes i que persegueixin l’únic objectiu de reduir la seva pròpia condemna, cada presoner té dues opcions: cooperar amb el seu còmplice i tancar la boca, o trair-lo i confessar. El resultat de cada elecció dependrà de l’elecció del còmplice. La gràcia de tot això rau en que  malauradament pels presoners,  no coneixen què ha decidit fer l’altre, i inclús en el cas que poguessin parlar entre ells, no podrien estar segurs de confiar entre sí de la paraula que es puguin donar.

Si un dels dos pensa que el còmplice escollirà cooperar amb ell i romandre en silenci, l’opció òptima per al primer seria trair-lo i confessar, ja que això significaria ser alliberat immediatament, mentre el còmplice hauria de complir una condemna de dotze anys. Si pensa que el seu còmplice cantarà, la millor opció també seria la confessió, ja que almenys no patiria la pena màxima de dotze anys, i només n’hauria d’esperar set, igual que el còmplice. Si, tanmateix, ambdós decidissin cooperar i romandre callats, tots dos patirien només la pena mínima de  nou mesos. Resumint-ho tot plegat, convé fer veure que confessar és la estratègia dominant: sigui quina sigui l’elecció de l’altre, poden allunyar-se  sempre de la pena màxima confessant. Per desgràcia dels presoners, convé veure que això els du a un resultat mediocre: tots confessen i tots reben penes relativament elevades, heus aquí el punt clau del dilema.

A dia d’avui, amb encara no escassos nou mesos de l’entrada en vigor d’aquesta llei, surt el ministre de torn i explica que la Agencia Tributaria està analitzant 2.170 denuncies de pagaments en efectiu por superar el llindar dels 2.500 euros. Queda demostrat que traslladar el dilema del presoner al contribuent que se salta aquesta llei està tenint un molt bon èxit per les arques públiques, al final els nervis i la desconfiança acaben fent que un dels intervinents en la operació, per allò de quedar alliberat completament de la sanció, s’ensorri i confessi. Evitem doncs realitzar pagaments en efectiu que superin aquest llindar, i en cas de fer-ho sempre tindrem el dilema, durant els tres mesos de temps que es té per denunciar aquest tipus de conductes, durant aquests 90 dies haurem de conviure amb el neguit de què farem i què farà l’altra part. Passats els tres mesos, si cap de les parts ha formalitzat denúncia caldrà esperar el període de quatre anys i nou mesos més a que prescrigui la operació, això sí, ja tranquils pel que pugi fer o deixar de fer l’altra part intervinent en aquesta, ara només quedarà, com sempre, estar pendents de si arriba la inspecció.

Jordi Rojas Donada – Coordinador i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.