El criteri de caixa

En matèria comptable i fiscal, un dels principis més importants que regeixen la majoria de situacions és l’anomenat criteri de la meritació (el devengo en castellà). Aquest ve a dir que la meritació d’una operació es produeix quan s’emet la corresponent factura, independentment del moment en que es cobri aquesta. En contraposició, trobem el criteri de caixa que enuncia que les operacions s’entendran produïdes en el moment en que es realitzi el seu corbament efectiu.
Extrapolant l’aplicació d’aquest principi a l’impost sobre el valor afegit, puc posar d’exemple d’una empresa dedicada a la venda i instal·lació de mobles, que  factura a un client la venda d’un sofà, el lliurament del qual es produeix al mes de desembre i el cobrament de la factura al gener. Segons el criteri de la meritació, independentment de quan es cobri aquesta, l’operació s’entén meritada al desembre; mentre que atenent-nos al criteri de caixa aquesta s’entendria realitzada el mes de gener.
El principi de la meritació, fins a dia d’avui, ha estat l’únic que ha regit en matèria d’impost sobre el valor afegit sense excepció possible a l’Estat Espanyol. Mentre que el criteri de caixa exclusivament ha estat admès alhora d’imputar ingressos i despeses de determinats contribuents sotmesos al règim d’estimació directa de l’IRPF, és a dir què, aquell qui ho desitja i compleix determinats requisits, pot optar per imputar temporalment pel criteri de cobraments i pagaments  dels ingressos i les despeses de totes les seves activitats econòmiques. Aquesta opció inexistent en matèria d’IVA, juntament amb el greu problema de morositat que afecta aquest país els darrers temps, ha portat a que tradicionalment els empresaris hagin d’ingressar a la hisenda pública l’IVA de les factures que han emès als seus clients, sense ni tan sols haver-les arribat a cobrar. Aquest fet ha desencadenat en  la destrucció de molts llocs de treball i la desaparició de nombroses empreses que han viscut totalment escanyades per greus tensions de tresoreria especialment agreujades per aquest motiu.
Així doncs, la solució de tot plegat, i una vella reivindicació de bona part de l’empresariat, és l’aplicació del criteri de caixa alhora de liquidar l’IVA. D’aquesta manera s’aconsegueix que  l’empresa no ingressi a la hisenda pública l’IVA de les seves vendes fins que realment no les hagi cobrat dels seus clients, mentre que fins a dia d’avui, i sota l’aplicació del criteri de la meritació, ja ha quedat clar que l’IVA es paga a l’agència tributaria indiferentment de quan es cobra la factura, inclús si aquesta s’arriba a cobrar o no.
Però compte perquè tot plegat pot ser una eina de doble tall, ja que amb la situació actual (criteri de la meritació) també es presenta la situació a la inversa: l’empresari pot deduir-se l’IVA d’aquelles factures rebudes independentment de si les ha pagat o no. Ara evidentment, si decidim aplicar el criteri de caixa, l’haurem de fer servir tal i com resa la famosa dita “en les verdes i en les madures”, és a dir, que tampoc ens podrem deduir l’IVA de les factures rebudes fins que realment haguem fet efectiu el pagament d’aquestes.
Entenent que el criteri de caixa pot ser un salvavides financer per a moltes empreses, ara el Sr. Mariano Rajoy estudia la possibilitat (sota el paraigua de la Llei d’Emprenedors que actualment s’està confeccionant) que a partir de 2014 determinats empresaris, pimes i autònoms no sotmesos al règim d’estimació objectiva (mòduls) i amb un volum de negoci (xifra de facturació anual sense IVA) inferior a dos milions d’euros, pugin voluntàriament liquidar l’IVA amb el criteri de caixa, responent a una vella promesa electoral de no pagar l’IVA fins que aquest no es cobri.
A falta de disposar del text legislatiu definitiu, que en breu hauria d’estar enllestit, són nombrosos els interrogants que suscita el tema, i que l’aprovació de la pertinent llei s’encarregarà de resoldre. A tall d’exemple, que passarà quan un empresari decideixi tributar el nou règim especial i no ingressi l’IVA repercutit d’una venda feta a un empresari que no ha pagat, ja que la llei li ho permetrà, mentre que l’empresari morós si no està en aquest règim especial, es podrà deduir igualment l’IVA amb el conseqüent perjudici per a les arques públiques. Per contra, quan tots dos empresaris estan sotmesos a les mateixes regles del joc, ja sigui caixa o meritació, no pot existir perjudici per a les arques públiques. Exemples com aquest, fan pensar que mai no es dóna quelcom a canvi de res, i caldrà estar atents a quina és la contrapartida que hauran de pagar els empresaris que decideixin lliurement, jugar aquest joc. En aquest sentit s’està parlant que Hisenda els exigirà un major control, traduït en l’exigència de la presentació per part d’aquests, d’un llibre de registre cada tres mesos,  per tal que la agència tributaria pugi vigilar correctament el frau. I ja se sap que a més carrega administrativa, més feina i  més costos per l’empresari, i alhora més informació per a Hisenda, (poc que ens agrada en general, haver de donar explicacions, i més quan es tracta del fisc), que en aquest cas, sabrà d’aquest i  amb detall, totes les seves operacions de compra i venda; font d’informació alhora de desenvolupar la inspecció tributària, i d’aquesta manera cobrar-s’ho, potser per una altra banda?

Jordi Rojas Donada – Coordinador  i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.