El consum col·laboratiu: un pedaç massa incipient

consum col·laboratiuManca d’ingressos, dificultats per arribar a fi de mes, disminució general del consum intern, pujada d’impostos… Davant d’aquest panorama, i en un horitzó en el qual predomina la percepció que difícilment es trobarà una sortida satisfactòria per a tothom davant la crisi econòmica per la qual estem travessant, estan sorgint noves iniciatives de consum. Una d’aquestes iniciatives consisteix precisament en el consum col·laboratiu. Comptat i debatut, el fenomen es circumscriu  a posar en el mercat recursos que poden ser d’interès general amb l’objectiu que els consumidors puguin disposar d’aquests  a un preu menor del que establiria el mercat.  Al seu torn, els propietaris poden beneficiar-se de la presència d’aquests usuaris o consumidors i suportar així millor les càrregues que els genera a aquests últims disposar d’aquests  béns. Així, per exemple, compartir el trajecte de cotxe repartint la despesa del viatge entre els seus ocupants, comença a convertir-se en una pràctica habitual. El mateix succeeix quan parlem de compartir casa o d’intercanviar roba.
 
Normalment, aquests serveis solen oferir-se a través de plataformes digitals a Internet. Petits negocis on-line que posen en contacte oferta i demanda. Malgrat que encara resulta prematur parlar de canvi cultural, és evident que alguna cosa s’està movent. No obstant això, el fenomen resulta encara embrionari per parlar en aquests termes. A més, està encara per veure què succeirà si finalment es remunta la crisi. “Millor fer quelcom que no quedar-se creuats de braços, no?”- diuen entusiasmats els seus promotors. Res a dir.

No obstant, si analitzem el consum col·laboratiu, podem adonar-nos que l’usuari o consumidor d’aquesta mena de serveis, es circumscriu  al perfil d’una persona jove que te com a objectiu l’estalvi. Escàs nivell de sorpresa davant d’un col·lectiu que encapçala els índexs d’atur i de precarietat laboral.
 
Sigui  com sigui, el fenomen resulta interessant d’analitzar donat que posa sobre la taula un element que resulta determinant perquè iniciatives com les anteriors s’instaurin i s’estengui  en la població de manera generalitzada. M’estic  referint a la confiança.

Confiança, que al consum col·laboratiu es gestiona a través de fòrums i del propi coneixement personal. Una confiança que queda immediatament matisada quan parlem  en termes de negocis. En aquest sentit, sembla que la lògica empresarial s’imposa immediatament i que per gestionar aquesta confiança immediatament aquestes iniciatives s´hagin de cobrir les esquenes de pòlisses i d’assegurances. Podem anomenar a això revolució? Canvi cultural?

No, no estic dient que no resulti lògic. El que no sembla raonable, és presentar el consum col·laboratiu com la panacea o la solució als problemes que planteja la crisi actual. I és que, si estem d’acord  en què la crisi es fonamenta en darrer terme en una qüestió de confiança (un terme, per cert, poc o gens d’econòmic) és sobre aquest valor precisament sobre el que s’hauria de treballar més a fons. I això, malauradament, no resulta gens senzill. Per aquest motiu  el resultat final del consum col·laboratiu no deixa de ser més que un pedaç davant del terrible descosit general que existeix a la societat actual. Per als temps que corren, mai tan poc pot arribar a convertir-se en tant.
 
Joan Morales Alcudia – Professor dels Estudis d’Empresa de la FUB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.