Desacceleració


La taxa de creixement de l’economia espanyola torna a desaccelerar-se, passant del 2.9% del 2017 al 2.4% del 2018, i la projecció per l’actual exercici no arriba al 2%, mentre que l’eurozona resta estancada en l’1,1%. La debilitat és particularment intensa en el sector de les manufactures, fet que perjudica les empreses de la Catalunya Central, que gaudeix d’un pes sectorial de la indústria superior al 40% del valor afegit brut total. També a nivell global l’atonia macroeconòmica s’ha deixat sentir especialment en els sectors industrials, amb el ressorgiment del proteccionisme i les traves estatals al lliure comerç internacional. Alemanya, per exemple, el motor industrial d’Europa i una potència exportadora, es troba en recessió tècnica. Sectors com el de l’automòbil o l’habitatge, on la demanda és més sensible al crèdit i a les expectatives, són un termòmetre addicional de la situació econòmica que s’ha de tenir en compte. I tant la matriculació de vehicles com els permisos de direcció d’obra nova porten mesos caient. Aquesta desacceleració s’ha traslladat ràpidament al mercat de treball. L’ocupació del tercer trimestre va incrementar només en 69.400 persones al conjunt d’Espanya, quan fa un any ho havia fet en 183.900 i en 235.900 el 2017. L’atur s’ha mantingut en el 14% i, a més, el dèbil augment d’ocupació s’ha produït de manera equitativa entre el sector privat i el públic, quan habitualment el nombre d’ocupats del sector privat creix el triple que en el sector públic.

La inflació i el nivell general de preus del consum presenten una bona evolució i s’acosten a nivells del 0%. Aquest fet no justifica la recuperació dels missatges de fòbia a la deflació. L’estabilitat dels preus és una condició necessària per impulsar el consum de manera sostenible i només es poden sentir amenaçats els agents més endeutats. I la inflació subjacent, que exclou els components més volàtils com els preus energètics, es manté a l’1%. Mentre la inflació estigui controlada no cal patir, però no oblidem que la inflació és un volcà inactiu que pot despertar en qualsevol moment. Que el tipus d’interès es mantingui també molt baix, fins i tot negatiu, ofereix una doble lectura. Des del punt de vista del deutor és positiu. La garantia de l’accés al deute il·limitat i barat posposa sine die les necessàries mesures de sanejament financer i bloqueja els pocs incentius dels governs a realitzar reformes estructurals. El tipus d’interès del bo alemany ha caigut al -0,45% (l’inversor paga per deixar els seus estalvis al sector públic germànic) i la rendibilitat del bo espanyol és del +0,2%. Aquestes circumstàncies tan anòmales s’han viscut diferent als dos països. Els alemanys ho han aprofitat per generar superàvits públics (+1,9% del PIB el 2018) i reduir el deute (61% del PIB), mentre que els espanyols han intensificat l’addicció als estímuls monetaris (dèficit públic del -2,5% del PIB el 2018) i el deute públic (proper al 100% del PIB). Per altra banda, no podem deixar d’advertir els greus perills de mantenir artificialment el tipus d’interès tan baix durant tant de temps. Afecta negativament les decisions d’estalvi, perjudica la inversió empresarial i ens mena a l’atonia i a no emprendre nous negocis. Així ho confirma l’estudi de creixement econòmic i activitat empresarial al Bages, elaborat per la Cambra de Comerç de Manresa amb el suport de l’Ajuntament de Manresa i presentat aquesta setmana per la presidenta de la Cambra, Sílvia Gratacòs, la regidora d’Ocupació i Emprenedoria de l’Ajuntament, Cristina Cruz, i el tècnic de comerç internacional de la Cambra, Jaume Ferrer. La comarca consolida la recuperació iniciada el 2014, que es manifesta en l’increment del nombre d’ocupats i del valor afegit brut, però presenta la debilitat de no augmentar el nombre d’empreses. Els inversors mantenen una expectativa negativa de l’economia, esperant un creixement molt dèbil en un entorn geopolític creixentment incert. I els sectors de més risc i més sensibles al cicle econòmic (indústria, automoció, construcció i banca) en surten perjudicats, mentre que els sectors més estables i considerats segurs (alimentació, consum bàsic i utilities) ofereixen un millor comportament.

No falten senyals amenaçants a l’horitzó. Un és la disminució del ritme de creixement dels dipòsits a la vista (agregat monetari M1). La variació interanual d’aquests dipòsits ha estat un bon indicador de la proximitat de la recessió quan s’acosta a terreny negatiu. Durant les dues últimes recessions (2008-2009 i 2011-2012) varen registrar mesos de contracció. El seu comportament s’haurà de vigilar de prop. L’altra amenaça és la del deute públic, la mare de totes les bombolles financeres. Espanya l’ha triplicat des del 2008: de 440.000 milions (36% del PIB) a 1,2 bilions (100% del PIB). El govern no disposa de marge de maniobra per suplir el consum i inversió privats quan es declari la recessió. Quan pugin els tipus d’interès (que ho hauran de fer algun dia) la despesa financera de l’Estat es dispararà. I atès el caràcter prioritari que PP i PSOE van atorgar al pagament del deute públic (reforma exprés de la Constitució Espanyola de 2010), hauran de retallar despesa d’altres partides com pensions i sanitat (en educació ja ho estan fent). Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada